Però l'aplicació de l'infografia a la creació d'imatges per vídeo i cinema ha seguit un procés més lent que les altres aplicacions com l'esmentada cartografia o el disseny industrial. Mentre a Barcelona es feien aquelles imatges cartogràfiques, al Canadà amb prou feines es posava a punt un prototip de sistema basat en ordinador per a produir imatges en moviment sense intervenció de cap càmera. Al 1974 sortia d'aquest sistema la primera pel.lícula per ordinador: "Fam" de Peter Foldes. Els qui treballem les imatges per ordinador contemplem ara "Fam" amb la mateixa nostàlgia que l'estudiós del cinema contempla per exemple "L'Hotel Elèctric" de Chomón; però mentre la distància en el temps per aquesta pel.lícula és de quasi 90 anys, en la primera és només de 17. Com a totes les aplicacions de l'ordinador, els avenços i la seva implantació tenen historials molt breus però a la vegada molt densos de troballes i d'aconteixements. 

El procés de creació d'imatges per ordinador, desprès d'unes fases de disseny i de modelat de les figures que intervenen en la seqüència i de descripció de les trajectòries d'aquestes figures, culmina en l'etapa de generació pròpiament dita de les imatges, o sigui el càlcul punt a punt de tots i cadascun dels 24 fotogrames per segon de que es composa la seqüència. Aquest procés implica l'existència d'ordinadors ràpids i especialitzats, i de models-programes que simulin la física de la llum i les interaccions de la llum amb les figures, a més de simular el procediment creatiu que porta a la visualització d'idees. Hi ha doncs una sèrie de complicacions que han fet i fan en general difícil, tècnicament i econòmicament, l'accés a totes aquestes eines dures i toves. 

Desprès d'uns anys d'investigacions militars i universitàries, les primeres iniciatives industrials per a produir imatges per ordinador es donaren als EEUU a finals dels anys setanta.

En 1984 apareix en el mercat el primer ordinador especialitzat per a fer imatges en moviment, i entre els primers equips adquirits un va anar a parar a Barcelona, concretament a la productora Animàtica, S.A. de Barcelona, fundada al voltant d'un equip de gent provinent també del Centre de Càlcul i de la Facultat d'Informàtica de la Universitat Politècnica, juntament amb Videospot S.A., que en aquells temps era la primera empresa de vídeo de Catalunya; i Equip, S.A., la productora de dibuixos animats autora, entre d'altres, del llargmetratge "Desperta, ferro!". Els primers segons d'animació sortits de l'ordinador d'Animàtica van tenir curiosament com a motiu l'escut del Barça, per a un vídeo commemoratiu del club. 

En el terreny del grafisme televisiu és prou reconegut el treball realitzat per TV3 des de les primeres emissions. L'ambició renovadora de l'equip de disseny gràfic de TV3 va donar lloc a les primeres imatges televisives elaborades sintèticament, entre elles l'obertura d'emissions, produïda per Animàtica, i les capçaleres per als programes Arsenal, Cinema 3, Tele-Notícies, etc. Una altra animació destacada de TV3 va ser la capçalera del programa "Blanc o Negre", guanyadora juntament amb altres capçaleres d'Animàtica d'un primer premi al festival IMAGINA'88 de Montecarlo. 

Més tard es produirien altres capçaleres, per a TVE i per a algunes televisions europees com la italiana i la suïssa. Animàtica competia llavors en el mercat local només amb una productora de Madrid, ATC, però a partir de 1986 fins 1989 va actuar en el mercat pràcticament en solitari. 

Des d'el inici d'activitats fins a l'actualitat, Animàtica va produir unes 3 hores d'imatges sintètiques, que corresponen a més de 250 treballs. Diverses d'aquestes imatges han rebut reconeixements internacionals, entre ells l'exhibició de la cinta "Demon Reel" en el festival SIGGRAPH de 1989, el festival anual més important del món dedicat a aquest tipus d'imatges. 

D'altra banda, les capçaleres dels programes de TVE amb motiu dels Jocs Olímpics Seul'88, van donar l'oportunitat d'animar per ordinador un personatge, un discòbol en aquest cas. És un exemple d'imatge sintètica amb voluntat realista, que té en cercles especialitzats una ambició final consistent en reproduir la figura humana i el seu moviment. 

Com a producte d'origen i destí diferent de la televisió, una altra seqüència significativa produïda per Animàtica va ser "Catalunya, la pel.lícula", una visualització de la costa catalana realitzada a partir de les dades subministrades pel satèl.lit Landsat i processades per l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Aquesta seqüència va ser produïda un any desprès de "L.A., the movie", realitzada als EEUU amb un procediment anàleg. La més fascinant de totes aquestes pel.lícules és la titulada "Mars, the movie", realitzada pel Jet Propulsion Lab dels EEUU en 1989 a partir de les dades trameses per la nau Voyager. Si l'invisible és el que no poden veure directament els nostres ulls, aquestes pel.lícules evoquen la qualitat de l'ordinador per a fer-nos veure l'invisible. 

L'ordinador d'imatges desvetlla també una sèrie de novetats en matèria creativa. Es tracta d'un instrument diferent que no té perquè produir imatges com les que produeix l'instrument cinematogràfic tradicional, la càmera. L'ordinador eixampla les possibilitats creatives en una direcció original respecte als valors de l'analogia i la semblança realista, típics de la imatge química. Per això, i a més de les aplicacions a la televisió com capçaleres de programes, cortines de continuïtat i espots de publicitat, i de les aplicacions a la visualització científica, hi ha també imatges sintètiques de creació lliure. 

La primera exposició dedicada a l'anomenat "Art per ordinador" a Barcelona va celebrar-se el juliol de 1986, al Casal dels Transformadors. Aquesta exposició va portar al públic barceloní la col.lecció completa d'imatge estàtica i d'imatge animada del festival SIGGRAPH de 1985. A partir d'aleshores les exhibicions de noves imatges tindrien continuïtat: les exhibicions d'altres SIGGRAPH al Centre d'Iniciatives i Experimentació per a Joves (CIEJ) de la Fundació La Caixa, seminaris diversos a l'Institut d'Estudis Nord-americans com ara Pixel-Art'88... Les imatges sintètiques com espectacle no solament televisiu han guanyat terreny a Barcelona sobretot recentment gràcies al festival Art Futura del Mercat de les Flors. Tot i el caràcter minoritari de les imatges que s'hi projecten, Art Futura ha posat el cartell d'entrades exhaurides en els dos anys que s'ha celebrat. 

A l'últim Art Futura es van poder contemplar alguns exemples d'imatge sintètica estereoscòpica, el que seria il.lustratiu d'un dels últims avenços d'aquestes tecnologies, un avenç que per cert tanca el cercle de les imatges artificials per a fer-les tan naturals com les que els nostres ulls ens proveeixen: figures que tenen 3 dimensions, tant al ser creades com al ser exhibides, juntament amb una quarta dimensió, el temps. D'un únic sistema especialitzat de producció professional d'imatges com el que hi havia a Barcelona al 1985, s'ha passat en els darrers anys a la disponibilitat de diversos sistemes més potents i assequibles, que combinen qualitat gràfica i facilitat d'ús; fins i tot avui dia hi ha equips informàtics de sobretaula capaços de generar animacions d'una cert nivell visual. Els avenços de la imatge sintètica estan afectant al video i al cinema en general, com per exemple i en relació al suport de les imatges, el format digital, una consecució de la tecnologia infogràfica al que tendeixen "com en un remolí", en paraules d'un expert anglès, tots els formats audiovisuals. 

Aquesta ràpida evolució ha repercutit en la Barcelona vídeo/infogràfica dels últims anys. D'una banda, cada cop són més nombrosos els estudis dedicats a la il.lustració, la fotocomposició, el disseny industrial, etc. que compten amb ordinadors individuals per al seu treball amb la imatge estàtica. També s'ha desenvolupat de manera notable tot el que és manipulació digital d'imatges animades, havent-se instal.lat diversos sistemes d'aquest propòsit en companyies com Filmtel, Zoom, OFrame... Es tracta de sistemes de posproducció vídeo que no generen imatges pel seu compte sinó que tracten i mesclen imatges creades prèviament, una qualitat però que per sí mateixa els fa ser sistemes creativament rics. Pel que fa a la producció d'imatge per ordinador, han sorgit nous estudis com EDE Infographics, Fractal, Digital i Cual, aixís com les unitats especialitzades de Zoom, Videocomunicación... També han sorgit dissenyadors i realitzadors especialitzats en aquest tipus d'imatges, com els que s'agrupen en la companyia Zoptic, guanyadora de diversos diversos premis de disseny Laus de l'ADG/FAD. 

A banda d'aquesta activitat relativament ampla com a usuaris dels equips de producció, a Barcelona i al seu entorn hi ha, en canvi, només dos grups de recerca dedicats a l'infografia i la creació de software d'imatges; un és a l'Universitat Autònoma i l'altre, més important, a la Politècnica. Per a formar-se sobre la imatge sintètica des de la vessant tècnica, la vessant creativa o ambdues alhora, no hi ha gaires oportunitats, apart de la pràctica en un estudi professional. Un primer nivell de coneixements el donen algunes escoles de vídeo i el CIEJ de la Fundació La Caixa; a nivell universitari nomès hi ha el Màster de l'Universitat de les Illes Balears que s'estudia a Ciutat de Palma en coordinació amb diverses universitats europees. 

Respecte a Espanya, i dit això no només amb el significat cronològic, a Barcelona hi ha doncs la primera productora, el primer festival, els primers infògrafs-tècnics i infògrafs-dissenyadors i els primers grups de recerca. 

Que aquest conjunt d'iniciatives, com d'altres relacionades en general amb el vídeo i el cinema, mantinguin sostingudament la seva posició dintre del sector audiovisual espanyol no està massa clar, sobretot si s'observa l'evolució d'aquest sector que té com a vèrtex econòmic Madrid, no pas Barcelona. El creixement de l'indústria infogràfica de Barcelona ha sigut notablement inferior al de la de Madrid, on es compten actualment una vintena d'instal.lacions de producció d'imatges sintètiques. Planeja el dubte de que hi hagi feina suficient per alimentar tots els estudis d'imatge sintètica que hi ha a Espanya; és probable que en els propers temps es produeixi una purga generalitzada, com ha succeït als EEUU, a Anglaterra i a França. 

Mentre la infografia de posproducció a Espanya sembla en bona forma, la infografia de creació té per davant d'una banda les reduïdes ambicions gràfiques de la majoria de televisions, públiques i privades, i d'altra un mercat publicitari -la vaca sagrada de l'audiovisual- que aquí i arreu se sol sentir poc atret per l'innovació formal i menys encara pels símbols i les metàfores. Tampoc hi ha un entorn d'investigació científica i tècnica que demandi visualitzacions, una classe d'imatges que en països més avançats són una necessitat per l'investigació i en conseqüència un important motor per la infografia. Hi ha altres camps consumidors d'imatges i per tant potencialment consumidors de noves imatges, com el vídeo institucional/industrial i sobretot el vídeo educatiu, tanmateix el vídeo industrial és encara un sector feble a Espanya, més a Barcelona que a Madrid, i del vídeo educatiu de qualitat es pot dir que encara està per estrenar-se. 

En relació a la resta del món, la producció de la Barcelona infogràfica es comparable i sovint qualitativament superior a la d'italians, alemanys i fins i tot francesos, aquest últims especialment significats en l'especialitat pel paper jugat pel seu Estat, que dona un suport excepcional a l'audiovisual i en particular al medi infogràfic. Els mestres tècnicament parlant són els nordamericans, mentre des d'el punt de vista del disseny la referència obligada és Anglaterra, que és on hi hagut la televisió més innovadora. 

Fa uns anys, en una conferència al teatre Poliorama, Antoni Mercader va instal.lar al seu costat un monitor on s'hi veia un gerro i unes flors sintètics; mentre parlava de tant en tant queia un pètal d'alguna flor; al final de la conferència el ram de flors es veia ben pelat. Aquella anècdota infogràfica il.lustrava la capacitat simuladora de l'ordinador, una capacitat en teoria il.limitada. Milton Glaser ho va dir no fa massa, també a Barcelona: "l'ordinador d'imatges més que gràfic és pornogràfic, perquè tot el que ens mostra és simulat". A la pràctica, les limitacions simuladores de l'ordinador dit pornogràfic poc a poc van desapareixent, deixant per endavant un horitzó complementari per a la creativitat audiovisual en el qual el que finalment compta, com sempre, són les idees.