Amb les paraules hem après la història, però sobretot la història com a seqüència de fets i de gent. Amb les paraules hem representat i comunicat; hem interpretat i conegut; amb elles s'han forjat la idea de la causalitat, la idea de la dualitat del bé i del mal... Per als posseïdors de veritats, res millor que el verb per mostrar el seu privilegi. Afortunadament existeixen també els poetes, és a dir els que procuren desafiar la tirania unidimensional del verb.

Les paraules han condicionat la nostra cultura, o millor, la forma de la nostra cultura, primant el nostre sentit de l'oïda -el més seqüencial de tots- abans que cap altre. Però està comprovat que l'ull humà és capaç de processar un flux d'informació unes deu vegades superior a la resta de sentits a la vegada. El sentit de la vista ha estat doncs històricament  infrautilitzat: la lectura del llenguatge escrit explota un part ínfima de les seves possibilitats i les  úniques imatges intercanviades durant segles han estat les degudes als pintors.

Com a mitjà de comunicació, la imatge és profundament diferent de la paraula. Si el llenguatge de les paraules és unidimensional i seqüencial, en canvi el llenguatge de les imatges és mutidimensional i proveeix la informació com xarxa, com conjunt simultani de missatges. La  imatge permet expressar una globalitat que al seu torn és rica en detalls; la imatge possibilita l'expressió dels matisos i de la diversitat de les veritats. Si la paraula és el vehicle ideal del decret, la imatge ho és de la tolerància.

La pintura va aparèixer gairebé al mateix temps que la comunicació parlada, però mentre infinitat d'idiomes van poblar el món sencer, calgué esperar molts segles fins a l'aparició de llenguatges nous de la imatge, com ara la fotografia i, sobretot, el cinema. Com a llenguatge d'imatges, el cinema té, però, les seves limitacions. La més evident ve donada per les lleis a les que estan sotmesos els objectes que representa: la càmera filma persones i coses del món real, és a dir, sotmeses a la física de la realitat. El cine de trucatge, com els dibuixos animats i els efectes especials, sembla superar la barrera de la realitat, però és només una il·lusió: la barrera és inexorable a l'hora de la producció: es pinten i es manegen els acetats amb les mans, i les maquetes galàctiques obeeixen les lleis d'una mecànica ben terrenal.

Doncs bé, el gran esdeveniment en la història de les imatges i, per tant, en la història dels llenguatges i la comunicació, és l'aplicació de l'ordinador.

El primer resultat que s'adverteix d'aquest esdeveniment és que la barrera de la física real queda feta pols: amb l'ordinador poden construir-se objectes movent-se sota lleis que no tenen res a veure amb les lleis físiques de la nostra realitat. L'existència d'aquests objectes és purament electrònica i per tant poden imaginar-se entorns físics completament inventats.

D'aquí l'extraordinari potencial artístic de l'ordinador com a creador d'imatges. L'aproximació dels artistes a aquest nou mitjà és una qüestió de temps, del temps necessari per al desenvolupament de sistemes de diàleg persona-ordinador que redueixin a la mínima expressió la mediatització informàtica. Una mostra de com s'avança en aquest sentit és l'últim crit de la infografia: un parell de guants dotats de sensors que permeten agafar i manipular els objectes que es veuen en una pantalla.

Però per damunt dels amors i dels odis que les imatges per ordinador desperten en el seu actual  prehistòria, el verdaderament transcendental és que per generar-les es fa necessari un complicat procés de simbolització: concebre models per simular el procés de disseny; definir  imatges primitives amb les quals construir imatges més elaborades; representar figures i  ambients per aquestes figures... A l'horitzó d'aquest procés es troba en definitiva un llenguatge d'imatges, això és, un sistema que permeti compondre imatges de manera anàloga a com es compon un text mitjançant paraules o una cançó mitjançant les notes del pentagrama.

La imatge -sigui sobre llenç o sobre pantalla de cine o de televisió- constitueix un mitjà de  comunicació singular i poderós. Però és l'ordinador -i el procés de representació induït  per aquest- l'instrument que li atorgarà la qualitat d'autèntic llenguatge.