George Gershwin
 
Xavier Berenguer  


"Són nombrosos els músics que neguen que Gershwin sigui un compositor seriós. Haurien de comprendre que seriós o no, Gershwin és un compositor, un home que viu en la música. Un autèntic compositor no es pregunta si la seva producció agradarà als especialistes de l'art seriós"      
Arnold Schönberg
   

Era el final d'un segle i l'inici d'un altre ple d'expectatives. El món estava canviant d'idees i de mans.              

A l'altre cantó de l'Atlàntic, un país jove, els Estats Units, plantava cara a les potències europees i emergia davant del món amb una promesa de llibertat, de terra i de treball. "Ple de màquines de vapor", com se'l descrivia, era un país que atraia els somnis de la gent que buscava millorar la seva sort.             

Entre aquesta gent, hi havia una família que havia fet un llarg viatge des de Sant Petersburg. A Rússia eren coneguts com els Gershovitz, però ben aviat van canviar el cognom per un de més apropiat a la nova casa: Gershwin.

El 1898, els Gershwin van celebrar l'arribada del seu tercer fill, George.

De petit, George va trobar al carrer, on sempre jugava, un piano mecànic que li descobriria la música i el camí a seguir. George va rebre una formació musical clàssica, però de seguida va relacionar-se amb el món musical més viu de Nova York.             

Als 18 anys, George treballava com a pianista professional al barri dels editors de música, Tin Pan Alley.        

Però Gershwin volia compondre. Per això va abandonar Tin Pan Alley i va provar de vendre les seves cançons a Broadway, el barri del gran espectacle. La guerra havia deixat Europa ferida, i els Estats Units aprofitaven l'ocasió per prendre el relleu. D'alguna manera, Broadway representava una Amèrica que es celebrava a sí mateixa. Gershwin hi va estrenar la seva primera comèdia musical quan tenia només 20 anys. Això li donà l'oportunitat de conèixer als grans músics del moment, com King Oliver i Louis Armstrong.

Corrien els anomenats "feliços 20". Gershwin dedicava tots els seus esforços a compondre, però era també reclamat a les festes que proliferaven a la ciutat, en elles Gershwin demostrava la seva condició de pianista fi i improvitzador brillant. Era capaç de passar-se hores i hores tocant el piano, hi hagués al seu costat silenci o xivarri. Quan tocava s'aïllava i quedava absort; deia: "Jo sento música fins i tot en el cor d'un soroll"


Un dels seus primers èxits, que després cantarien els més famosos, seria "The birth of the blues". Jerome Kern i Irving Berlin eren els compositors de musicals amb qui Gershwin aleshores coincidia. També va coincidir amb Paul Whiteman, en aquells temps considerat el "rei del jazz". Whiteman proposava un  jazz que connectés amb la tradició musical clàssica, un jazz "simfònic".             

A Gershwin li interessava molt aquesta proposta i li va suggerir un projecte musical que anés més enllà de les formes tradicionals del jazz i tingués a la vegada una estructura clàssica. Aquest projecte acabaria essent “Rapsody in blue”, estrenada el 1924 al teatre Aeolian, un teatre fins aleshores reservat a la música dita seriosa, amb un programa que incloïa autors com Elgar, Schönberg.  L'èxit de la Rapsòdia va ser enorme.         

Amb George treballava sempre el seu germà Ira, que escrivia les lletres de les cançons. Tot i els èxits  de la parella, els Gershwin, pares i fills, vivien sempre junts. A dalt de tot de la luxosa casa dels Gershwin, al costat de la sala de pòquer i del billar del pare, George hi tenia un piano de cua on treballava intensament.


El jazz i el blues havien arribat a Amèrica més de 300 anys enrrera. Com deia Whiteman, hi van arribar "entre cadenes". Gershwin volia trencar, musicalment parlant, les cadenes del jazz.  Deia: "Jo considero el jazz una música popular, una música poderosa que el poble porta a la sang més que qualsevol altre estil de música popular. Per això crec que pot constituir la base d'obres simfòniques de valor durador."         

Des del jazz, Gershwin s'interessava cada vegada més per les obres simfòniques i les formes clàssiques. Després d'altres concerts a l'Aeolian, a cavall entre aquestes formes i el jazz, Gershwin arriba per fi al palau de la música més seriosa de Nova York, el Carnegie Hall. Allí estrena amb gran èxit els “Preludis per a piano”.          

Tot i això no deixa mai de compondre peces populars, la qual cosa l'omple de compromisos que acaben afeixugant-lo.  Gershwin aleshores fa les maletes i fuig a París decidit a esvair la tensió que l'envolta. El seu objetiu: “deixar-se aconsellar pels compositors de la música gran, la que es fa a Europa.”         

Stravinsky, Prokofiev, Schonberg, els Sis, els ballets Russos, Picasso, Hemingway, Joyce, la rive gauche... tot plegat feia de París, als anys 20, la ciutat més suggeridora del món. Gershwin, modest, demanava consell als músics europeus; curiosament, tots van reaccionar de manera similar. Aixís, quan va demanar unes classes a Maurice Ravel, aquest va rebutjar-ho dient-li: "si jo li enssenyo el que sé vosté acabarà sent un Ravel dolent; és absurd, vosté ja és un bon Gershwin".


El jazz, una música estranya a l'herència postromàntica, fascina París, i Gershwin hi és rebut amb tots els respectes. La visita a Europa li resulta molt estimulant.        

De tornada a Nova York, Gershwin compón la seva següent gran obra: “Un Americà a Paris”.             

Però no tota la música era per ser representada en un escenari. En pocs anys havien progressat unes noves maneres de fer i escoltar música. Gershwin es trobava al rovell de l'ou d'aquest progrés.        

Gershwin va fer ràdio, i també música per a cinema. L'arribada del cinema sonor trasbalsa l'ofici dels músics; molts es queden sense feina però d'altres, com Gershwin, són reclamats a treballar-hi. Entre les seves primeres col.laboracions, la Fox el filma dirigint una orquestra mentre canta un desconegut Bing Crosby.             

"I got rhythm", amb Ginger Rogers,  és un dels seus èxits cinematogràfics, però una de les primeres pel.lícules basades íntegrament en la música de Gershwin va ser "Shall we dance" amb Fred Astaire.         

Gershwin va col.laborar al cinema durant 6 anys, però en general les seves relacions amb Hollywood van ser incòmodes. Ell mateix criticava aquesta feina, feta de presses i d'intervencions que no li deixaven llibertat.


Musicals, concerts, ràdio, cinema... Tanmateix, Gershwin trobava temps per a pintar, i ho feia dignament. Era també un bon col.leccionista, i va arribar a acumular una important col.lecció d'art modern; els seus preferits eren els pintors impressionistes.         

El 1932 Gershwin estrena "Porgy and Bess", que causà una gran sorpresa, tant per l'ambició musical com pel llibret de l'obra. És un drama en què tots els protagonistes són negres, per això llavors algú va qualificar Gershwin com "l'Abraham Lincoln de la música negra". "Porgy and Bess" té un èxit relatiu al començament, però amb els anys serà reconeguda com una de les òperes del segle.             

Tot i l'èxit de la seva carrera, Gershwin viu solter i cada vegada més preocupat per aquest fet. En una carta confessà: "Tinc 38 anys, soc famós i ric peró profundament desgraciat... ¿per què?"        

L'estiu del 1937, sobtadament, se li declara un tumor cerebral. Poques setmanes després moriria en un hospital.              

Havia escrit més de 700 cançons, i es trobava en un punt de maduresa que feia esperar d'ell una obra cada vegada més important. En aquest sentit, l'obra de Gershwin és una obra acabada prematurament, com la de Schubert i la de Mozart.             

George Gershwin: la música d'Amèrica... de Tin Pan Alley al Carnegie Hall, passant per Broadway.                      

Edward Jablonski "Gershwin remembered", Faber and Faber, 1992


Tres músics