Harley
Xavier Berenguer
 
Posats a escoltar, més que no pas a veure, la pel·lícula Easy Rider, el primer que  destaca és que els diàlegs entre Wyatt (Peter Fonda) i Billy (Dennis Hopper) serveixen ben poc per entendre-la. Cap dels dos diu res especialment interessant; només George (Jack Nicholson) ho fa quan adverteix als altres dos que la llibertat que ells representen és una ofensa per a la resta de ciutadans.

Per sort, el diàleg passat de rosca de Wyatt i Billy s'acompanya de la música dels Byrds, The Band, Jimi Hendrix... De la banda sonora, aquests són els sons que més s'agraeixen. La música, a més, és un dels motius de la pel·lícula: la contracultura sonora, florejada i idealista, dels anys seixanta, que al final acaba a la cuneta d'una carretera. 

Però el soroll que presideix la història és el brogit de les Harley-Davidson de Wyatt i de Billy, un soroll que impulsa tota la seva aventura. 

Hi ha una escena en la qual, mentre Wyatt arregla la roda rebentada de la seva Harley, un ranxer calça el seu cavall; la Harley és, doncs, el cavall del modern viatger. 

Hi ha un altre simbolisme. Referint-se al títol de la pel·lícula, Peter Fonda va declarar una vegada que easy rider és el terme que se li dona, al sud dels EEUU, al perdonavides que acompanya una meuca, no tant el macarró sinó el pinxo que conviu amb ella. És, doncs, un personatge que ho té fàcil per muntar-la, que s'ho passa bé còmodament. En Wyatt i en Billy sembla que busquen la llibertat, però el seu esforç no va més enllà de comprar aquesta llibertat posant-se una Harley entre les cuixes i enfilant la carretera. La Harley fa doncs de cavall però també de meuca.

Al final, Wyatt i Billy desapareixen sota els trets d'una altra classe de hell angels. Més enllà de la ficció, en la realitat industrial, la marca Harley-Davidson va estar també a punt de desaparèixer poc desprès de filmar-se Easy Rider. Però posteriorment es va recuperar, el mateix president Reagan es va encarregar de revifar-la. Per cert que, amb motiu de la inauguració d'una nova fàbrica Harley-Davidson a Milwaukee, Reagan va qualificar l'esdeveniment de 'gran alegria' per a tots els bons patriotes americans. Segurament Dennis Hopper també ho celebraria; no fa gaire confessava que havia votat a Reagan, que es sentia orgullós de ser americà, i que estava tip dels idealistes, 'uns ineptes que no fan res per a canviar les coses'. 

La banda sonora d'Easy Rider, en la memorable seqüència final, ho diu gairebé tot: els motoristes, els ideals dels seixanta i l'amarga acràcia de Hopper esclaten pels aires; queda només el remor sec del motor d'una Harley que es resisteix a aturar-se. Aquest remor encara ressona, de fet la Harley és l'únic protagonista de la pel·lícula que sobreviu sense defalliments al pas del temps: cavall, meuca, miratge de llibertat, barres i estrelles... 

És curiós com ens agrada veure i escoltar Easy Rider tenint en compte que aquí, quan es va filmar aquesta pel·lícula, no sabiem com es pronunciava la paraula llibertat, els xèrifs no lluïen una estrella sinó un gris esmorteït, en comptes de marihuana fumàvem Bisonte, i cavalcàvem sobre el llom i el soroll no pas d'una Harley-Davidson Electra Glide sinó d'una Derbi 49. 

Potser ens agrada perquè, a més de pel·lícula de culte, Easy Rider és una pel·lícula d'anticipació.


Publicat al catàleg de l'exposició
'Bad Heart. Fotografies i pintures de Dennis Hopper'
Inauguració dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la U.P.F., 1993


Articles de X.B.