|
|
|
|
 |
"Villa-Lobos
segueix
els preceptes
de la veritable música i l'enriqueix amb els trets
de la seva
poderosa
personalitat, és un exemple per a tothom" Pau
Casals
|
| A finals del
segle
XIX, el Brasil
era ja un país independent, sense esclaus, que
intentava
progressar
a la manera moderna. Però l'aventura, al Brasil,
seguia sent la
de sempre: la selva, l'Amazones, la immensitat
natural. Mil.lers
de persones
s'hi llançaven a buscar fortuna; quan la trobaven
organitzaven
ciutats
que, mentre duraven, eren famoses per la seva
riquesa i els seus
palaus.
Brasil, com tots els països en què el sol invita a l'oci, ja era aleshores un país musical. En els palaus de les ciutats s'escoltava la música europea, però a l’altre costat la gent, el poble, tenia la seva pròpia música, una música feta de tots els colors de la pell i de tots els colors de la selva. Héitor Villa-Lobos va néixer el 1887 en una família de classe mitjana de Rio de Janeiro. El pare era funcionari de la Biblioteca Nacional; era un home culte que de seguida va iniciar Heitor en la música. Però quan Héitor tenia 10 anys va morir, i l'afecció musical d'Héitor es va veure restringida per la seva mare, que volia que el nen estudiés medicina. Villa-Lobos recorda: "Sovint la mare em confiscava tot l'equip musical. Com que no tenia piano, vaig aconseguir una guitarra. L'estudiava en secret; mentre la mare pensava que estava estudiant altres coses, jo em dedicava a tocar a la guitarra Haydn, Bach, Chopin..." |
  |
Héitor va intentar
estudiar música però el seu caràcter indisciplinat
no li ho va permetre. Expulsat del Conservatori
dues vegades, va
decidir
aprendre i fer música pel seu compte. Tota la vida
seria un
autodidacta.
Als 16 anys es va escapar de casa i va viatjar per tot el Brasil. La curiositat el va portar a situacions extremes de perill, fins al punt que la seva mare, pensant que ja no tornaria mai més, li feia dir misses com si fos mort. Villa-Lobos es dedicava a recollir totes les cançons que trobava. Per sobreviure, tocava el piano en llocs quasi sempre miserables. En els seus viatges, es va impregnar de la vida brasilera i de la seva condició més dolorosa. Entrenat en l'adversitat de la selva i la pobresa, quan Villa-Lobos va tornar a Rio estava més convençut que mai que el seu destí era la música. Aleshores es guanyà la vida tocant el piano a les sales de cinema. Era un pianista molt particular; a part de tocar gesticulant, feia bromes sobre els protagonistes i animava la projecció com ningú. Era bromista dintre i fora del cinema, però era també un home arrogant. Aquesta barreja li va crear alguns enemics. Després va tornar a l'aventura viatgera. Aquesta vegada va tenir problemes amb els indis antropòfags... i un idil.li amb una jove anglesa amb qui feia parella musical i amb qui va arribar a cantar en alguns cabarets dels Estats Units. El 1913 Villa-Lobos es va casar amb Lucília, una dona amb una formació musical molt superior a la d'ell amb la qual conviuria llargament. |
 |
Arthur
Rubinstein es
trobava
a Rio donant uns concerts, quan per casualitat va
anar a parar a un
teatre
on tocava Villa-Lobos. La seva música el va
atraure
profundament,
però quan l'anà a saludar, Villa-Lobos li va
respondre
agrament:
"Vós sou un virtuós, per tant no podeu comprendre
la meva
música".
Tanmateix, l'endemà al matí Villa-Lobos es va presentar a l'hotel de Rubinstein demanant-li excuses i una mica d'atenció per a la seva música. Aquella trobada va ser providencial. Rubinstein va gravar a continuació uns discos (de 78 revolucions) amb cançons de Villa-Lobos que el traurien de l'anonimat per sempre. Rubinstein va ser un gran admirador de Villa-Lobos, deia que era el músic més notable del continent americà. Amb la protecció de Rubinstein i un ajut econòmic més aviat precari del govern del Brasil, el 1923 Villa-Lobos se'n va anar a la terra promesa, musicalment parlant: París. Al París dels anys 20, la guerra s'havia acabat i els corrents musicals tradicionals també estaven a les acaballes. L'ambient era àvid de novetats. El jazz per un cantó, i la música llatino-americana per un altre, van ser músiques molt benvingudes. Villa-Lobos va ser ben acollit a París; va tenir èxit i l'oportunitat de conèixer els músics més brillants del moment. En tornar de París, tres anys després, Brasil va rebre Villa-Lobos com un heroi nacional. La seva situació, aleshores, va canviar radicalment. Va aprofitar la seguretat econòmica que li va aportar el govern per desplegar una intensa activitat. Va recórrer el món donant a conèixer la seva música i el seu país; sempre va ser ben rebut a tot arreu: Londres, Nova York, Buenos Aires, Montreal, i també Barcelona. La primera visita a Barcelona la va fer l'any 29, durant l'Exposició Universal. |
  |
Els anys 30 serien
la seva època de maduresa com a compositor.
Entre altres va
compondre
la “Primera Bachiana”, que dedicà a Pau Casals,
de qui va ser un
gran amic i col.laborador.
Durant els anys 40, el govern brasiler va encomanar a Villa-Lobos l'educació musical de tot el país. A la llarga, aquesta tasca pedagògica seria trascendental per al Brasil i la seva música. Una part del seu esforç el va dedicar a recuperar la música del seu país, i l'altra a estimular el seu ampli potencial musical. Va reorganitzar els conservatoris, aquells que l'havien rebutjat, i va promoure la formació musical des dels estudis primaris. Villa-Lobos reunia als estadis de futbol cors, que ell mateix dirigia, de fins a 40.000 nens i nenes que cantaven amb una extraordinària compenetració. Villa-Lobos va morir el 1959, a l'edat de 72 anys, en plena activitat. Va ser el compositor més prolífic del segle, va deixar escrites més de 1.500 composicions: moltes cançons però també simfonies i òperes normalment desconegudes. A la seva obra s'hi troba sempre naturalitat i sorpresa. Sobre la composició deia ell mateix: "A la persona que escriu música no li demano altra cosa que originalitat. No puc suportar la rutina, per això no m'interessen els compositors que només són moderns perquè són de la nostra època" |
  |
Una vegada
Villa-Lobos
havia escrit unes peces de guitarra per al
mestre Andrés
Segovia.
Quan les hi va ensenyar, Segovia va comentar:
-Això no es pot
tocar.
- Però si jo ho toco! -va protestar Villa-Lobos. I Segovia va dir: -No pot ser, no segueix la tècnica clàssica de la guitarra! Aleshores Villa-Lobos va exclamar mig enfadat: - Això tant se val! El caràcter autodidacta de Villa-Lobos és una de les claus de la seva originalitat. Sense cap formació acadèmica, és un dels músics més innovadors del segle. Tal era la passió musical de Villa-Lobos que manifestava "compondre per imperatiu biológic". D'aquest impuls en va resultar més d'un mil.ler d'obres d'un estil fresc, viu i suggerent. La música de Villa-Lobos és la música del Brasil, una barreja dels acords de Portugal, dels ritmes africans i de la música dels propis indígenes. És, per tant, una música que prové de tres ètnies, de tres pobles, però que l'ha escrit un home tot sol, amb una voluntat tan immoderada com la naturalesa que l'envoltà. Un crític diguè: "Només els homes que han conegut les amargors d'aquest món han arribat a ser grans músics; l'obra de Villa-Lobos és conseqüència del seu propi esforç, de la seva pròpia odissea". Villa-Lobos va dir una vegada: "el meu treball és consequència de la predestinació, però en gran part també és fruit de l'immens, ardent i generós país en el qual he nascut" Villa-Lobos: un músic com el Brasil: immens, ardent i generós. |
|
|
|
|