Davant (1)
Bòrax
 

Davant (1)

-Segons els meus càlculs, el teu Chevy Malibu del 67 recorre unes 17 milles per galó, Neil. És probable que posseeixi el rècord de l'estat, n'estaràs content, oi? -vaig comentar entre riallades. Tots dos vam riure i Neil va colpejar suaument el quadre de comandaments, com si volgués manifestar al cotxe l'afecte que li tenia.

Neil va encorbar el cos per mirar per sota el parabrisa del cotxe el cel estrellat. Llavors va dir amb satisfacció:

-Fa una nit magnífica. -I va afegir-: És un bon presagi. Aviat arribarem a Trona i... Trona serà nostra! Em va mirar rient i jo vaig acompanyar de la mateixa manera la seva broma.

Neil va agafar un pot de cervesa i va fer un trago llarg. Cervesa i vodka no és una barreja gaire recomanable per als conductors, però el nostre viatge a la Vall de la Mort no admetia restriccions de cap tipus. Després es va eixugar els llavis amb el dors de la mà i va girar el sintonitzador de la ràdio fins que el va deixar en una emissora on, amb escassa fidelitat, cantava Levon Helm. Després Neil va prosseguir la seva animada xerrameca:

-Saps què faré si venc bé el meu guió sobre la guerra del Vietnam? Compraré un veler per recórrer el món mentre em durin els calés, i, saps a què em dedicaré? Doncs a escoltar rock i blues.

Em va mirar sol·licitant una solidaritat amb la qual comptava per endavant.

-Si en aquest país l'ambició de fortuna tingués el sentit que tu li dónes, no hi hauria guerres del Vietnam, molts pobles del món decidirien per si mateixos i de ben segur que mig planeta no estaria pendent d'uns energúmens capaços de polveritzar-lo.

En dir això vaig pensar que jo, com a europeu, em trobava molt més exposat a aquest perill que Neil com a americà, i vaig afegir: -Ja em recolliràs en algun port del Mediterrani quan s'estavellin els míssils de creuer sobre el meu continent, oi?

Neil va somriure assentint. Va quedar pensatiu uns instants i va dir: -Hi ha dos llocs naturals quals m'agraden especialment: el mar, que algun dia navegaré pels quatre punts cardinals, i el desert, com el que veurem aviat. Infinita quantitat d'aigua i absència absoluta de líquid, per això m'agraden. Llavors, dirigint-se a mi va dir: -Vinga, t'ho he posat fàcil. Ara, parla'm tu de valors absoluts...

Vaig fer una ràpida revisió del que en aquella circumstància podia encaixar millor amb la demanda de Neil, fins i tot sabent que probablement el meu amic acabaria fent broma.

-Mar, desert, selva... Aquests seran els paratges on algun dia aterraran els extraterrestres, segur que sabran escollir.

Per la cara que va fer Neil vaig saber que la broma s'avançaria. En efecte, va replicar: -Ets més plom que McCartney en solitari. Després, més seriós, va afegir: -Com és habitual no toques prou de peus a terra i això no ha de ser per força el millor. T'entestes a buscar valors absoluts massa lluny; corres el risc de perdre'n alguns que de ben segur ronden a prop teu.

Potser estimulat per un crit histèric de Robert Plant que va sortir de l'aparell radiofònic en aquell instant, Neil va agafar un pot de cervesa i jo el vaig imitar. Vam fer picar en l'aire tots dos pots i el soroll ridícul de l'alumini ens va fer esclafir una riallada.

Tot seguit, com si contraataqués, vaig dir a Neil: -Ho sento, Neil, si alguna cosa em suggereix aquest país és que els mites d'aquest segle s'han de buscar més enllà de l'atmosfera. Fixa't en el que el teu poble considera sagrat: el cientisme, capaç d'ennoblir l'últim cap atòmic i l'american dream, una criatura nascuda de la revolució francesa que ja comença a fer pudor.

-No confonguis poble amb governs, sisplau -em va interrompre Neil. -Encara que costi de veure, aquí també es conserva en algun lloc la dignitat... o la capacitat de rebel·lió, que és el mateix.

La cara de Neil va adoptar de nou els trets de la ironia i va continuar dient: -El primer que faran els teus savis extraterrestres serà destrossar tots els televisors d'aquest país, llavors tot serà molt més fàcil... Neil va esclafir una riallada. Alguna peça amagada del Chevy va vibrar al costat del seu terrabastall.

El soroll em va recordar que feia set hores que anàvem en cotxe. Set hores de carretera, set hores de conversa interrompuda pel silenci o per la música de la ràdio. En aquell instant començava a cantar Lightnin Hopkins. Vaig parar atenció en aquest blues i vaig dir a Neil: -No trobes que el blues és una bona manera de cantar a la tristesa i a la ràbia?

Neil s'havia concentrat en l'operació d'enviar una ràfega de llum a un cotxe contrari que ens enlluernava amb els fars.

-I més que això -va respondre tot seguit. -Hi ha músiques que semblen defensar una fortalesa inexpugnable, el racó sagrat d'un home o d'una comunitat, un reducte on es preserva la dignitat. El blues és una d'aquestes músiques.

Després de completar una maniobra d'avançament, Neil va afegir:

- A Saigon vaig conèixer un tinent pràcticament boig. De dia es cruspia vàries dosis de LSD; per les nits a penes dormia, simplement jeia sobre el llit, la qual cosa ja era excepcional per al perenne estat d'excitació en què es trobava. Llegia el que li queia a les mans, però amb deixadesa. El que realment ocupava el seu descans era el blues. Es dedicava a escoltar ingents quantitats del blues més tronat i aspre que mai he sentit. En aquells moments s'hi podia parlar sense que cridés. Les seves idees no eren vulgars, no, no n'eren.

La mirada que vaig dirigir a Neil indicava clarament el meu interès per saber alguna cosa més sobre aquell home. Neil ho va captar i va continuar:

-Era el soldat voluntari típic d'aquella guerra: desig d'aventura, patriotisme reaccionari. Aquestes degueren ser les claus de la seva voluntat, l'atiador del feixisme entabanador, de la gent que, com aquell tinent, no tenia res de feixista. Així que va posar els peus a la jungla es va adonar del parany. Per cert, vols saber com va començar la seva bogeria?

Neil va fer una pausa, era evident que aquell record li impressionava. Va dir:

-Coves, cabanes excavades en monticles, túnels..., aquests eren els llocs més temibles. Entrar en aquelles cavitats era sentir la por aferrada a tu, era sentir unes ungles esmolades clavades en la carn. Allà dins, hi podia haver un guerriller amb un punyal a la mà, o una serp disposada a atacar-te en una centèsima de segon, o una trampa parada per caure-hi i morir travessat per estaques de fusta. El tinent va sentir la necessitat de netejar un túnel sospitós, i hi va llançar una granada a l'interior. Es va sentir un xiscle. Pensant que era un cau farcit d'enemics, hi va llançar un parell de granades més. Després va descobrir dins el túnel el cadàver d'una dona amb el cos destrossat d'un nen petit als braços...

Durant una llarga estona vam interrompre la nostra conversa. Després el cotxe va creuar un gran cartell lluminós. Neil el va assenyalar i vam llegir: "Entra a Trona, porta de la Vall de la Mort, Benvingut". A la part inferior del cartell vaig poder llegir: "McGee Corporation Ltd.".

-Què és McGee, Neil? -vaig preguntar.

-McGee és un vast imperi d'indústries químiques. Trona n'és el principal baluard, potser perquè queda lluny de la resta del món. Només et diré que es pot detectar qualsevol habitant de Trona a desenes de metres per la seva olor. Neil va riure amb força i va cridar:

-Som-hi! Anem a capbussar-nos a la pudenta Trona!
Bòrax
Davant (2)
Davant (2)