Per fi, Carla avera l'anar i venir d'un mar fred. En el contacte troba de nou alguna cosa personal i pròpia, una tensió que li augura quelcom d’esperançador. Durant uns minuts Carla s’adona d'aquesta sensació i resta quieta, assaborint-la. 

Davant els seus ulls s'enceta la cerimònia crepuscular. Carla els dirigeix cap a l'horitzó i recull amb el seu mirar cada fragment del panorama. El cel, lleument enfosquit, es confon ara amb el mar allà on el seu perfil és ja borrós. Carla percep llavors un sentit d'immensitat, de bellesa amagada. 

Com en altres tardes, sobre la visió de Carla apareix el record d'Hèctor. Per un instant arriba fins i tot a dominar completament el paisatge marí. Carla percep una esgarrifança de felicitat i deixa que el seu cos, ara empetitit, s'aixoplugui en l'aquell mantell de memòria. 

Però poc després desitja, gairebé suplica, el seu esquinçament, llavors sent el fred. Els braços envolten el seu propi cos a poc a poc, i Carla queda així molt de temps, abraçada a sí mateixa, fins que el record d'Hèctor s'esvaeix com el sol ponent. Se sent desolada, tal com se sent la naturalesa en l'instant de l'ocàs. 

Sense pressa, Carla desfa el camí. Després de calçar-se, emprèn un altre passeig errant que la porta cap a una casa blanca que es veu tan graciosament cuidada com el paratge natural qual  l'envolta. 

La porta principal de la casa s'obre damunt una habitació carregada d'objectes que parlen amb claredat d'una relació molt personal de l'estada amb el seu habitant. Després d'entrar, Carla deixa caure el seu cos sobre una butaca. 

Com és habitual en el seu retir, l'atmosfera entranyable del lloc és el seu únic acompanyant. Aviat acluca els seus bonics ulls, no mira. Carla cau per l'abisme dels records d'Hèctor; reviu sense viure escenaris de fusta, de música, de tendreses i petons ja desintegrats. 

-Carla! -ressona a la façana de la casa. Prové d'un home ja gran que, des de l'exterior, mira a través d'una finestra. Carla se sobresalta però en pocs segons reacciona del seu abatiment. Llavors a la seva cara apunta un somriure agraït. 

-Norman! Quina alegria de veure'l! 

-Carla, hem pensat... més ben dit, nena Carla... -fa una pausa per advertir el gest complagut d'ella, i contínua: -Nena Carla, la Juana i jo la volem convidar a sopar. Que vindrà? 

-Hi aniré amb molt de gust, Norman- respon Carla.