Xiuxiuegen paraules que no entenc. Semblen nerviosos, estan poca estona als seus seients, de seguida s'aixequen i passegen per l'habitació. Alguns, en trobar-se, intenten somriure, però no semblen posar-se d'acord. Camina, no juguis petit, em diu una veu coneguda. Estigues quiet, que pots molestar, insisteix. 

El pare jau damunt el llit; algú m'ha portat al seu costat. Penso que podria jugar amb els instruments que l'envolten; serà divertit ser metge, escoltar el cor i dibuixar batecs en aquesta pantalla. 

Li dic: -Sí, pare, m'agrada al teva mà calenta, m'agrada que m'acaronis els cabells. M'agrada que somriguis, ja saps com desitjo que vinguis a jugar amb mi. Vinga, aixeca't, què fas aquí cobert de coses estranyes... d'acord, d'acord, ja sé que no et pots aixecar per tu mateix, però ara veuràs com jo t'ajudo a fer-ho. La meva mà és petita però... agafa-la bé, nota quina força que té. 

Algú m'avisa que el pare no es pot moure, que no he que sacsejar un malalt. Llavors noto una esgarrifança a la seva cara i a la seva mà. 

- Em moro com tu, em moro com un nen, em diu. 

-Morir? -li responc- no ho entenc, pare... ningú ni res no mor, tu saps que les flors que collim al jardí tornen a sortir al cap de poc temps, tu saps que el sol reneix cada dia...