Distret de l'operació de rescat, Trevor tenia la seva mirada fixa en la geometria blanca de la seva nau que, per moments, perdia intensitat sobre el visor. 

-Àlex!, encara et distingeixo... Àlex!... 

Trevor va esperar uns segons, les respostes d'Àlex es feien esperar sempre. 

-Els captaires et podran dir germà, i tanmateix tu pots ser un rei. Rilke, senyor. 

-Et desitjo sort, Àlex, i... gràcies, gràcies per la teva existència... 

-Tenebrosa, tenebrosa, encara intacta, és un símbol i un senyal de com se sosté sobre els arbres un misteri de misteris. Poe, senyor. 

- D'acord, procuraré perseguir el misteri. Guardaré els enigmes... com una forastera rondinaire... Kavafis... ho dic bé, Àlex? 

-Trevor!... -es va sentir des d'un altre altaveu -Fes el favor de desplegar l'enganxall. És que no veus que hi som molt a prop?... Si no aconseguim recollir-te haurem de fer una altra òrbita i perdríem un parell d'hores més... Només et faltaria això, Trevor, a la Terra no acaben d’entendre qué ha passat i no t'esperen justament amb els braços oberts... 

Amb un gest de desgrat, Trevor va accionar l'interruptor. Llavors el cilindre que penjava de l'Hércules es va acoblar a l'enganxall i Trevor va percebre un a tremolor. 

L'acció de la nau remolcadora, irreversible, el va aclaparar. La connexió amb Àlex aviat seria impossible. 

-Oh, dolça esperança! Cobreix-me amb el teu bàlsam eteri i bat les teves platejades ales sobre el meu cap! Keats, senyor... 

-Brindo per tu i per tot el que m'has ensenyat- va dir Trevor amb la veu entretallada. 

-Un cel esplèndid, avui! Remuntem el vent, anem sense fre, ni esperó, ni brida, cap a un cel màgic i diví! Baudelaire, se...

-Àlex!... Àlex!... -va cridar Trevor sabent que ja era inútil.