Vaig conèixer Pesach en ambients estudiantils. Els seus van ser uns brillants estudis científics; els meus uns acceptables de tipus literari. Davant d’aquesta diversitat no era fàcil la nostra trobada en les aules. Va ser una mobilització massiva en favor d'una criatura marina en vies d'extinció la que ho va fer possible. L'actitud de combat de Pesach va cridar la meva atenció. La seva lluita semblava transcendir l'aire enrarit d'aquella cita multitudinària; els seus crits, els seus moviments, anaven més enllà de la idea de justícia concreta, d'altra banda elemental i evident. Es diria que la seva acció era més honesta, més visceral, que la de la comitiva, per a la qual la convicció era essencialment abstracta, ideològica. Per fortuna, em vaig contar entre els escassos triats als quals va brindar la seva amistat. Des d'aquella trobada, entre Pesach i jo es va desenvolupar una estreta relació que em va permetre conèixer-lo fins a un cert punt. Subratllo aquesta limitació sense cap frustració; al contrari, amb ella es reforça la generosa satisfacció de la nostàlgia. Les nostres llargues hores de diàleg i de diversió eren temps de qüestionament d'idees, de fets; eren temps de recerca en nosaltres mateixos i en el nostre entorn. A aquesta recerca dedicaria Pesach tota la seva vida. Ben aviat va desafiar la pura acumulació de coneixements científics, fent dels seus estudis una experiència exaltada en la qual més que qualsevol contingut li interessava, per exemple, com es va assolir. Aquest recull històric del coneixement li va dur a altres especialitats, fins al punt que sovint comentava parcel·les dels meus estudis literaris amb un brillant i exquisit rigor.