tauleta amb escriptura cuneiforme
|
|
Cuneiforme
L'escriptura cuneïforme està acceptada com la forma més antiga d'expressió escrita, de la qual s'han trobat restes arqueològiques. Aquesta va ser creada pels sumeris a finals del quart mil·leni abans de Crist. El nom d'aquest sistema ve donat per la forma de cunya del caràcters escrits. L'escriptura va sorgir com un model de pictogrames que, amb el temps, es van tornar més abstractes, donant pas a l'escriptura de caràcters cuneïformes que ha arribat al nostre coneixement. El sistema era una barreja d'ideogrames i síl·labes. Quan aquest era aplicat a una llengua diferent, els ideogrames es podien utilitzar, ja que tendien a representar objectes. Les primeres inscripcions cuneïformes estaven formades per pictogrames. Els primers van ser gravats en tauletes de fang, i estaven distribuïts en columnes verticals. Més tard, aquest sistema va donar pas a l'escriptura d'esquerra a dreta, en fileres horitzontals. Aquestes tauletes acostumaven a estar gravades per les dues cares. Quan es tractava d'un text administratiu acostumaven a dur, gairebé sempre, una data o segell. L'instrument utilitzat per realitzar les inscripcions era un punxó, expressament afilat. Poc a poc, els traços dels pictogrames es van anant convertint en els esquemes dels caràcters cuneïformes que es van anar estilitzant cada cop més, de manera que poc quedava del perfil inicial d'aquells pictogrames dels quals van sorgir.
Aquest tipus de caràcters creats pels sumeris es van utilitzar, posteriorment, per escriure l'arcadi, llengua de la qual derivà babiloni i l'asiri. Els elamites i els hititas també es van apropiar d'aquest model. Com que l'arcadi va ser utilitzat durant anys com a llengua d'intercanvi entre els diferents pobles, aquesta escriptura es va estendre de manera àmplia pel territori de Mesopotàmia durant 3000 anys. Les adaptacions posteriors de l'escriptura cuneïforme van preservar certs aspectes de l'alfabet sumeri original. L'arcadi, per exemple, incloïa símbols fonètics i logogrames, llegits com a paraules completes. Tanmateix, quan els arcadis vam començar a utilitzar els signes sumeris, aquest ja s'havien desfigurat bastant, de manera que l'evolució de l'escriptura va anar encara més ràpid, variant d'escriba en escriba i d'època en època. La complexitat d'aquest sistema pot ser comparable amb la del llenguatge japonès clàssic. Aquesta dificultat, pel que fa a l'ús d'aquest tipus de caràcters, va donar lloc a versions simplificades. Tanmateix, amb l'àmplia difusió de la llengua aramea per l'imperi asiri, l'escriptura cuneïforme es va veure gradualment desplaçada. L'última inscripció cuneïforme coneguda és un text astronòmic que data del 75 a. C.
El responsable del desxiframent de l'escriptura cuneïforme va ser Henry Rawlinson. El descobriment va produir-se al 1835, moment en el qual aquest oficial de l'armada britànica va trobar la "inscripció de Behistún". Aquesta constava de catorze columnes, en les quals s'enaltia la figura del rei persa Dario (Dareios , Darab, Darawaush), tant la seva persona, com tot allò que va fer i les seves victòries. Les inscripcions estaven escrites en les tres llegues d'aquella època: el persa, l'asiri, i el meda. Mentre que Champollion va trobar el text trilingüe de la "Pedra Rosetta", la clau per al desxiframent del jeroglífics egipcis, per a Rawlinson van ser els textos monumentals els quals li van permetre el dexiframent de les inscripcions asíries.
La interpretació que Rawlinson va fer del seu descobriment va aixecar fortes protestes en el món dels especialistes. Les seves deduccions van ser rebutjades amb una gran indignació, sobretot, quan va afirmar que, antigament, alguns sons es representaven amb diferents signes alfabètics cuneïformes. No obstant això, aquest material va permetre desxifrar dos sistemes més d'escriptura de la inscripció de Dario. Majoritàriament, el text estava compost per síl·labes. El sistema elamita tenia un total de 110 signes, mentre que el babilònic disposava de més de 600. Les síl·labes estaven composades per vocals i consonants que tenien un significat per sí soles, mentre que unides podien tenir un altre significat ben diferent. Alguns signes podien significar sons molt oposats (la mateixa síl·laba es podia escriure de manera diferent).
Sembla impossible que hagués pogut existir un sistema tan complicat. El triomf per al desxiframent no hauria estat possible sense l'existència de les tauletes de fang trobades a la biblioteca del palau del rei Arsurbanipal, a la ciutat de Nívie, una important ciutat asiria propera a l'actual Mosul, a l'Irak. Aquesta troballa recau sobre les espatlles de Henry Layard i Paul Émile Botta. És a aquest últim al qual li devem els descobriments fets a la biblioteca del rei asiri. Entre els tresors descoberts destaquen: un diccionari en la llengua asiria babilònica, gramàtiques i llibres de text, amb l'explicació sobre la construcció de diverses llengües de l'època, tant les vives com les mortes. A més, entre les restes de la ciutat es van descobrir els bancs d'una escola d'escribes. Van trobar-se tauletes en les quals encara estaven inscrits els deures, i fins i tot, van trobar-se ditades als marges de les taules, a partir de les quals es va poder determinar l'edat dels alumnes. Amb tots aquests elements i l'ajuda de Edwars Hicks un asiriòleg irlandès, al 1851, els dos investigadors Hicks i Rawlinson podien llegir ja 200 signes babilonis.
Maria-Teresa Espejo (AVD'09)
|