La civilització egípcia va néixer amb la unificació de diferents ciutats de la vall del riu Nil, al voltant del 3150aC. Convencionalment es dóna per acabada l'any 31aC, amb la conquesta per part de l'imperi romà. El territori de la civilització egípcia als seus orígens s'estenia des del delta del Nil, al nord del país, fins a Elefantina, a la primera cataracta del Nil. Tanmateix, en els períodes de màxima expansió va arribar a dominar des de l'Eufrates fins a Jebel Barkal, a la quarta cataracta del riu Nil. En diferents períodes també es va estendre pel desert oriental, la costa del mar Roig, la península de Sinaí i gran part del territori occidental. Històricament, tot el territori de l'Antic Egipte es dividia entre l'Alt i el Baix Egipte, al sud i al nord respectivament.

El riu Nil va ser la clau de l'èxit de la civilització egípcia, ja que els proporcionava una gran extensió de terres fèrtils. Les inundacions anuals a les conques del riu van permetre als egipcis practicar l'agricultura de forma menys laboriosa que en altres zones, permetent que la població pogués dedicar més temps i recursos al desenvolupament cultural, tecnològic i artístic.

L'Antic Egipte va viure 3 èpoques de gran esplendor anomenades: Imperi antic, Imperi Mitjà i Nou Imperi. La vida en aquests imperis girava al voltant del desenvolupament d'un sistema d'escriptura i literatura independents, a part del control estatal sobre els recursos humans centrat en l'agricultura i en l'explotació minera de la vall del Nil. El comerç amb regions veïnes de l'est i el centre d'Àfrica i amb el Mediterrani oriental també era una activitat essencial de la civilització, tot i que depenia d'una elit sociopolítica que va aconseguir el consens social a través d'un sistema basat en creences religioses i sota la direcció d'un Faraó. El Faraó es considerava una divinitat, era un semidéu, generalment masculí, que pertanyia a una successió de dinasties, tot i que no sempre del mateix llinatge.

La invenció de l'escriptura va ser l'avenç més important del primerenc Antic Egipte. Aquest país, aleshores unificat com un sol estat, necessitava dur a terme tasques d'administració central, com la subdivisió i el càlcul del temps en forma de calendari, el registre de dades i fets, etc. Tot i això, van transcórrer 300 anys fins que Egipte va disposar d'un sistema d'escriptura plenament estructurat.

Els escrivans de l'Antic Egipte

Els escrivans de la civilització egípcia s'encarregaven d'inscriure, classificar, comptabilitzar i copiar. Al principi eren escollits entre els privilegiats que s'havien format al voltant de la família reial, però al final de l'Antic Imperi el desenvolupament de l'administració va causar l'aparició de la casta d'escrivans. Els càrrecs s'acostumaven a heretar de pares a fills.

Alguns faraons també sabien llegir i escriure, però ho feien per imitar el deu Thot, creador de les llengües i l'escriptura, visir dels déus, autor de llibres i patró dels escrivans.

La professió d'escrivà era molt valorada perquè era l'única manera que la població humil accedís als alts llocs de govern. Els escrivans aprenents estudiaven des dels 5 als 17 anys l'escriptura jeroglífica i hieràtica, gramàtica i textos clàssics i, a més, aprenien dret, idiomes, història, geografia i comptabilitat. Només podien anar a l'escola els nens, les nenes es quedaven a casa amb les seves mares i no aprenien mai ni a llegir ni a escriure.

Els materials que utilitzaven els escrivans eren un estoig per a guardar els materials, un rotllo de papir, els càlams de jonc, un recipient de tinta, un recipient d'aigua, una paleta per a mesclar les tintes negra i vermella (realitzades amb sutge y ocre vermell), un plegador de papir, un allisador de papir, una regla graduada, etc.

La forma d'escriure va anar evolucionant deixant 3 tipus d'escriptura: jeroglífica, hieràtica i demòtica. S'escrivia de dreta a esquerra i en forma de columnes, però en l'època clàssica (Imperi Mitjà) es va passar a escriure en línies horitzontals. Ressaltaven les parts importants dels documents amb la tinta vermella.

Els escrivans eren essencials per a la civilització egípcia ja que eren els que anotaven el nivell de creixement del Nil (molt important per a la seguretat alimentaria de la població), els que controlaven l'estat dels canals (per a conservar y dirigir l'aigua després de l'època d'inundacions), etc.

L'escrivà dels Arxius Reials, que es coneix des del regnat de Neferirkara-Kakai (dinastia V), era responsable del departament de Documents Reials, també anomenat Doble Departament. Les competències de l'escrivà dels Arxius Reials eren: cuidar, controlar i registrar totes les accions de les altres institucions. La importància d'aquest càrrec demostra, des d'èpoques remotes, la transcendència que l'Estat concedia a l'escriptura, que és el testimoni indispensable de tot allò que constitueix la vida en un imperi on prima el coneixement precís de les persones, béns i esdeveniments quotidians.

Les principals fonts escrites de la civilització egípcia són els extractes de l'obra de Manetho, sacerdot d'època ptolemaica; la Pedra de Palerm, de la dinastia V; la llista reial de Karnak, de la XVIII; les d'Abidos i Sakkara, de la XIX; i, sobretot, el Cànon dels Reis de Torí, del regnat de Ramsès II.

Per períodes, l'época Arcaica és molt pobra en fonts escrites com també ho són les dues primeres dinasties (III i IV) de l'Imperi Antic. Cap a la fi de la dinastia V, comencen a tenir interès les fonts privades. La situació millora a partir de la dinastia VI, que ha lliurat algunes autobiografies cabdals de particulars. En l'Imperi Mitjà la situació pel que fa a les fonts reials és pitjor encara que en l'Antic, mentre que les privades, representades per les inscripcions dels monarques o governadors de província, són importants. El Nou Imperi és el període més ric de la historiografia egípcia: mentre en la dinastia XVIII es dóna un equilibri entre les fonts reials i les privades, en la XIX i XX predominen les reials i una sèrie de documents jurídics, econòmics, etc. Quan la civilització egípcia va entrar en decadència, va tornar a dominar l'absència de fonts escrites.

L'escriptura jeroglífica, hieràtica i demòtica

La paraula jeroglífic prové de les arrels gregues - (sagrat) y - (gravar). Aquest tipus d'escriptura es va començar a utilitzar al 3300aC i va durar uns 3600 anys, ja que l'última inscripció coneguda és de l'any 394 al temple d'Isis de Philae, al sud d'Egipte (en l'època de l'emperador romà Adrià).

"Escriptura de les divines paraules" o "Escriptura de la casa de la vida" eren les definicions que els egipcis donaven dels jeroglífics, venerant-los com un do de Thot, déu de la saviesa i dels escrivans. Les denominacions que actualment assignem a les formes d'escriptura jeroglífica dels egipcis, escriptura hieràtica i demòtica, són en realitat denominacions gregues. Els egipcis parlaven de jeroglífics com a gravats sagrats, per a realitzar còpies d'escriptures religioses sobre pedra, i de la escriptura hieràtica com a escriptura sagrada, per a escriure sobre papir. L'escriptura demòtica, d'ús quotidià, s'anomenava escriptura popular.

Una de les característiques de l'idioma egipci i la seva escriptura és que les vocals no tenen importància. El valor de les paraules es determina per una seqüència inamovible de consonants. A més, alguns jeroglífics tenen una aplicació variable i no es poden atribuir inequívocament a una cosa.

No existia ortografia en sentit estricte perquè el més determinant pels egipcis era la cal·ligrafia. Aquells signes agradables eren correctes. Es tolerava escriure amb faltes d'ortografia abans que amb errors d'estètica.

Els jeroglífics es van utilitzar des de l'època predinàstica fins al segle IV. Es tracta d'un sistema d'escriptura molt complex perquè és, alhora, figuratiu, simbòlic i fonètic. Una escriptura figurativa o ideogràfica no és suficient per a representar tot un idioma, per això van crear els símbols de conceptes abstractes a través dels sons que aquests emetien al pronunciar-los, és a dir, de la fonètica (en l'idioma egipci sempre consonants). Els signes fonètics podien tenir fins a 4 consonants.

La veneració dels egipcis pel do que els havia ofert el déu Thot i la seva tendència a mantenir les tradicions, van causar que mai intentessin simplificar el seu sistema d'escriptura passant a utilitzar un sistema alfabètic. Sovint posaven signes muts, anomenats determinatius, per tal d'ajudar a la interpretació dels signes identificant a quin grup conceptual pertanyien. Quan es posaven a final de paraula, en llargs textos d'escriptura continuada, també es convertien en signes de separació.

Avui dia coneixem el significat d'aquests signes gràcies als textos de la Pedra de Rosetta, trobada al segle XIX. Aquesta pedra de granit negre té gravat un decret en 2 idiomes (egipci i grec) i 3 tipus d'escriptura: jeroglífica, demòtica i grega. La interpretació dels signes de la Pedra de Rosetta es deu als estudis realitzats per Thomas Young i, especialment, per Jean-François Champollion.

Des de l'Imperi Antic els jeroglífics egipcis mesclaven ideogrames, signes consonants (simples, dobles, triples i de quatre o més consonants) i determinants (signes muts que indicaven a quina família conceptual pertanyia una paraula). Els signes també eren figuratius, representaven coses tangibles i fàcils de reconèixer. Per a dissenyar l'escriptura jeroglífica els egipcis es van inspirar en el seu entorn: objectes de la vida quotidiana, animals, plantes, parts del cos, etc. Es calcula que durant l'Antic, el Mitjà i el Nou Imperi van existir uns 700 símbols jeroglífics, mentre que en l'època greco-llatina van augmentar fins a 6000.

Els jeroglífics es gravaven en pedra i fusta, però en el cas de l'escriptura hieràtica i demòtica es feien servir càlams i tinta sobre papirs, ceràmica, argila o altres suports menys duradors. L'ús dels jeroglífics gravats es limitava als dominis on l'estètica o el valor màgic de les paraules adquirien rellevància, com fórmules d'ofrenes, frescs funeraris, texts religiosos, inscripcions oficials, etc.

Quan el comerç egipci va créixer, l'escriptura jeroglífica resultava incòmoda per a l'ús diari i es va començar a utilitzar la hieràtica, que era de grafia més senzilla. Aquesta va quedar reservada per a documents administratius o privats. Generalment s'utilitzava sobre papir, fragments de ceràmica, argila o taules de fusta. Els egiptòlegs la distingien dels jeroglífics lineals que es pintaven als sarcòfags de fusta i als textos del Llibre dels Morts (que parla dels sortilegis màgics que ajudaran als difunts durant el seu viatge cap a l'altra vida). Els jeroglífics lineals conserven l'aspecte figuratiu dels jeroglífics gravats, però les traces són molt menys precises.

A partir de l'època saïta, dinastia XXVI, l'escriptura hieràtica es va suplantar parcialment per la nova escriptura bàsica, la demòtica. Es tracta d'una simplificació extrema de la hieràtica que es reservava a les actes administratives i als documents de la vida quotidiana. D'aquí surt que s'anomenés escriptura "popular". A partir d'aquest moment l'escriptura hieràtica s'utilitzarà, com la jeroglífica, per a transcriure textos religiosos o sacerdotals, és per això que s'anomenava escriptura "sacerdotal".

Al llarg de l'època ptolemaica, el grec s'anirà imposant progressivament com a llengua administrativa i, des de l'any 146aC, els contractes escrits exclusivament en demòtica perden tot el valor legal.

El "copto" és l'últim estat de la llengua i l'escriptura egípcies. Avui en dia encara s'utilitza, però només com a llengua litúrgica. S'escriu utilitzant l'alfabet grec i 7 caràcters demòtics per a transcriure fonemes no existents en grec. Tot i que l'escriptura egípcia no s'hagi fet servir més, segons alguns investigadors intervé en l'origen de l'alfabet fenici que, alhora, deriva en l'alfabet hebreu, arameu i grec, dels quals provenen els alfabets llatins.

Bibliografia

EGGEBRECHT, Arne. El antiguo Egipto. Plaza & Janés Editores. Barcelona (1992).
MARUÉJOL, Florence; DE SÉABRA, Catherine. Viaje por el Egipto de los faraones. Plaza Joven. Barcelona (1989).
http://es.wikipedia.org/wiki/Escriba_en_el_Antiguo_Egipto
http://es.wikipedia.org/wiki/Antiguo_Egipto
http://es.wikipedia.org/wiki/Jerogl%C3%ADfica
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0023570