imatge ampliada
sistemes d'escriptura
Sistemes d'escriptura

Que el llenguatge és un element ineludible per caracteritzar l'espècie humana és tan clar com que algú s'ha atrevit a qualificar els humans d'animals lingüístics. Sense entrar en disquisicions filosòfiques -que, sens dubte, ens durien massa lluny- el que és indiscutible és que la capacitat verbal no es limita ni molt menys a una simple característica de l'espècie humana, sinó que en constitueix un element definitori. No està gens clar el moment en què aparegué aquesta extraordinària capacitat -caldria parlar, segurament, en aquest sentit, d'un llarg procés evolutiu de connexió neurobiològica- però el que ningú dubta és que aquest canvi és determinant per l'esdevenir de l'espècie.

Hi ha un moment, doncs, en què els homínids són capaços de codificar un catàleg fins al moment inaudit d'informació a través de certes articulacions sonores, de manera que els seus congèneres -i aquí ve el prodigi del procés- la poden descodificar fàcilment. Amb el temps, el sistema evoluciona de tal manera que esdevé una eina indissociable de la pròpia espècie.

Però la història no acaba aquí, afortunadament. En el que significa un altre descobriment increïble -gairebé miraculós, si hi afegim una dosi d'esoterisme- l'ésser humà s'interessa per deixar constància física de les articulacions sonores que és capaç de formular. Inevitablement, recorre a l'habilitat que ha adquirit per representar imatges. I d'aquesta manera és com, per via dels dibuixos, estableix la primera connexió entre allò que és capaç de dir i allò que és capaç de representar sobre una superfície. Tot i així, és prou clar que encara no podem parlar d'escriptura, pròpiament. Falta una característica essencial -segurament la característica essencial: l'abstracció. D'aquí que es parli, per referir aquestes primeres temptatives d'escriptura, de pictogrames i, en general, de protoescriptura.

Ha de passar força temps perquè tingui lloc un altre salt transcendental. En aquesta ocasió, es tracta d'una troballa aparentment banal però que s'acaba convertint en un dels dispositius més poderosos que ha ideat l'ésser humà: la separació sil·làbica. De fet, la idea fonamental de discretitzar la realitat que es troba en la base del concepte té a veure amb pràcticament tots els grans descobriments que ha fet l'espècie humana al llarg dels temps. No és estrany, per tant, que ens trobem en un moment culminant.

El procediment és simple. S'associen determinades representacions gràfiques, a través d'un conveni tàcit, a combinacions de sons que conformen síl·labes. Aleshores, com que la combinació d'aquestes unitats sil·làbiques no és infinita, es té una manera directa -més o menys complexa- de referenciar-les. Tot i que encara queda un llarg camí per recórrer, és definitivament possible fer perviure el verb en el temps. I això és, lògicament, una gran consecució: les idees dels homes i les dones no moren necessàriament amb ells i elles, sinó que hi ha la possibilitat que quedin escrites. Fins llavors la memòria era la única font de pervivència del coneixement en el temps. Amb l'escriptura, doncs, s'obre un horitzó pràcticament infinit.

Així és com s'arriba al sistema d'escriptura de les civilitzacions sumèria i babilònica, egípcia o de l'Extrem Orient mil·lenari. L'únic que les diferencia és el tipus de signes que s'escullen per a la representació: les famoses cunyes per a sumeris i babilonis, els coneguts jeroglífics egipcis i els encara en voga -amb l'evolució pertinent- ideogrames orientals. Falta, encara, però, vist des de la perspectiva occidental actual, un últim invent. Es tracta, ni més ni menys, que de la simplificació.

Els fenicis i els grecs són els qui, en aquest sentit, aporten la gran idea. Ens referim, lògicament, a l'alfabet. En el fons, representa únicament un pas mes en la discretització que situàvem com a gran aportació de l'escriptura sil·làbica. Ara, en lloc de situar la unitat bàsica de representació en la síl·laba, el que es fa és -visionàriament- associar els sons a un element encara més acotat: la lletra. Tot i que, d'entrada, ningú dóna gaire res pel que sembla una aportació intranscendent, aquesta acaba demostrant la potència del seu raonament: amb menys d'una trentena de signes simples -molt més senzills i ràpids de fer i memoritzar que els dibuixos de l'escriptura sil·làbica- és possible de representar qualsevol paraula que li vingui a la ment a un ésser humà. I així és com s'imposa, definitivament, el sistema d'escriptura que com a occidentals tenim tant assumit.

Podríem relatar, arribats en aquest punt, la importància que té per a la nostra civilització i la nostra Història aquest llarg procés que hem descrit fins aquí. Combinat a l'aparició de la impremta en el segle quinzè de la era cristiana, sense anar més lluny, és evident que la paraula escrita es converteix en un instrument dels més poderosos. Tot té a veure, en el fons, com ja apuntàvem, amb la transmissió del coneixement. No cal, doncs, insistir-hi gaire més.

Sí que és interessant de pensar, en canvi, que hauria estat possible una major simplificació en els sistemes d'escriptura que han arribat fins als nostres dies. Ja hem comentat, en aquest sentit, que els ideogrames orientals representen, respecte dels alfabets occidentals, un estadi anterior en l'evolució de l'escriptura. No és estrany, llavors, que el nens orientals, tal com demostra inqüestionablement l'experiència, triguin força més anys a dominar la paraula escrita.

Tanmateix, no volem situar aquí tant la diferència entre els sistemes d'escriptura actuals -que resulten, a més, a la pràctica, igualment eficaços-, com indagar en la possibilitat que fins i tot el nostre alfabet occidental hagués seguit evolucionant. De fet, és cert que en algun sentit així ha estat, però també ho és que, com més ens anem acostant als nostres dies, més minsos han resultat els canvis. Estem, al cap i a la fi, en un horitzó d'inalterabilitat. I en això hi té molt a veure -de manera lògica- la relació entre possibilitats i comoditat: el sistema d'escriptura que s'ha acabat imposant -també si pensem en l'Extrem Orient- és eficaç en el que se li demana i, a més, tot i que podria ser més simple, és prou fàcil d'aprendre. La idea és, així, que la manera que tenim d'escriure s'ha demostrat a bastament contrastada per a la comunicació humana.

Una altra cosa, evidentment, és quan pensem en una comunicació que va més enllà dels éssers humans. ¿El desenvolupament de la intel·ligència artificial passa, doncs, per continuar el procés de discretització que ha originat, entre altres coses, l'escriptura? No és que ho pensem exactament així, però sí que obrim una porta a la reflexió. És clar que, sigui com que sigui, tot això són figues d'un altre paner...


Jordi Mirambell  (AVD'06)
estampa anterior
1. Signes : índex d'estampes
estampa següent