La pintura italiana del segle XVIII, en termes generals, abandona el paper de guia figurativa i conceptual que havia mantingut en els segles anteriors i, no obstant això, és a Itàlia on es va a formular bona part de les més importants alternatives de la moderna pintura europea.

Itàlia, de Venècia a Roma o Nàpols, es va a convertir en excusa figurativa i conceptual de molts artistes italians i estrangers, en objecte de la pintura. L'auge del coleccionisme i l'aparició d'una demanda d'imatges diversificada segons els diferents tipus de públic que accedeixen a l'obra d'art van permetre una multiplicitat de solucions i escoles locals.

Amb la crisi política i econòmica de la república de Venècia, artistes, teòrics i arquitectes formulen un art que no només renova, a través de les noves solucions formals del rococó, la tradició barroca anterior, sinó que no triga a incorporar les noves orientacions racionalistes de la Il·lustració. Per altra banda, la importància de les colònies d'estrangers, especialment britànics, a la ciutat va a permetre un procés d'internacionalització de la seva cultura artística enormement significatiu, amb un mercat artístic notable i amb freqüents viatges dels artistes venecians a altres països europeus.

L'art pictòric ha esdevingut al llarg dels segles una eina de representació, i expressió. L'art barroc, concedeix una gran importància als efectes visuals i a la tridimensionalitat, i la millor manera de produïr aquest efecte de profunditat és la combinació de tons lluminosos i zones fosques del quadre, per ressaltar-ne els objectes.

Giovanni Antonio Canaletto, (1697-1768) va néixer a Venècia, Itàlia. És un pintor barroc, que a poc a poc deixà enrrere la tècnica del clarobscur, que li manca lluminositat, per treballar amb el realisme transparent propi de la seva manera de pintar. Canaletto no utilitza la perspectiva per a allunyar els elements que composen l'escena, si no per apropar-los. Sobresurt entre altres artistes de l'època, per ser més fidel a la topografia d'aquells llocs que captura en els seus quadres.

Inicia la moda de retratar paisatges i vistes urbanes, cosa que aconsegueix de forma magnífica. Les escenes de ciutat que va pintar van ser principalment de llocs populars de Venècia i ciutats com Londres i altres llocs d'Anglaterra i d'Itàlia. També va realitzar molts "capritxos", que així es denominen les vistes urbanes inventades, unes referides a l'Antiguitat, altres al seu segle i algunes barrejant ambdues o traslladant edificis existents a un entorn urbà diferent o canviant el seu estil.

Cal situar-se a l'Europa del segle XVIII per comprendre el valor que aquestes vistes de ciutats tenien quan poca gent viatjava i, llevat dels llibres amb gravats, la pintura era l'única manera de conèixer altres ciutats, excepte visitar-les un mateix.

Aquesta idea sorgeix també per a satisfer el desig dels visitants estrangers per adquirir un record del seu pas per la ciutat, o per no conèixer la ciutat representada.

Per aquest motiu les obres pictòriques realistes prenen tanta importància i són considerades com un precinema, una representació espaial fixa en el temps d'una situació, en aquest cas d'un indret, la Plaza San Marco de Venècia. Altres representacions representatives de l'autor són; Vista sel Canal Grande desde San Vio en Venecia, 1723-1724: La Escuela de San Marco, 1765; Fachada sur del Castillo de Warwich, 1749; Il Bucintoro, 1745-1750,...

Aquest gènere, que podríem qualificar de "paisatgisme urbà", tenia ja els seus precedents en la pintura holandesa del segle XVII i de principis del XVIII, amb un representant tan refinat com Caspar van Wittel, del qual Canaletto en va ser seguidor.

Existeix una gran controvèrsia sobre la utilització per part dels veduistas d'ajudes òptiques per a la realització de les seves vistes. Canaletto va utilitzar la càmera fosca en les seves obres, però amb el seu art va saber corregir les contradiccions que aquesta imatge oferix, especialment en relació amb la perspectiva aèria. També va ensenyar l'ús correcte de la camera ottica; i també la manera d'entendre els errors que es cometen quan el pintor segueix massa literalment el que mostra la càmera, especialment el relatiu a la perspectiva aèria, i no saben com corregir-los quan aquesta visió científica contradiu el sentit comú.

S'han dut a terme nombroses investigacions sobre els mètodes perspectivus usats no només per Canaletto, sinó en general pels pintors italians del mateix segle.

Aquests mètodes anirien des de situar el punt de vista en una posició elevada o poc accessible o inusual fins a la utilització d'un angle de visió molt ampli.

Un altre mètode més complicat que podrien haver-se utilitzat, és la construcció d'una espècie de "vista panoràmica" a partir de tres o més plans del quadre amb diferents orientacions, abatent després els laterals sobre el central, el que suposa diversos "punts principals", encara que un únic punt de vista. També podrien haver utilitzat un únic pla del quadre, però dos punts de vista diferents, si bé a la mateixa altura.

Aquests dos mètodes permeten allargar cap als costats la vista i representar edificis situats en posicions molt laterals sense deformacions marginals. En el quadre que se'ns presenta podriem dir que s'emora un angle de visió vertical molt ampli.

Aquest oli sobre tela de la Plaça Sant Marc, mostra ja les característiques més notables i duraderes de l'art de Canaletto. L'elecció d'un punt de vista elevat per l'encuadrament de la composició, la precisió amb la que es dibuixen els edificis, amb tots els seus detalls ornamentals, i la minuciosa execució dels elements que creen l'ambient, són les aportacions que l'autor ha fet al gènere.

Són nombroses les vistes que Canaletto va pintar de la veneciana Plaça de San Marcos, convertint-se en un famós pintor que tindrà desenes de seguidors i multitud de copistas. Les seves escenes fan vibrar a l'espectador a l'aportar l'atmosfera humida de la Ciutat dels Canals, creant efectes lumínics gràcies a l'ocupació d'una potent llum que difumina els contorns de l'arquitectura i de les múltiples figures que poblen l'escena.

Fins fa poc temps es considerava que les pintures de Canaletto eren fidels reproduccions de la realitat, però els últims estudis indiquen que això no és del tot cert, ja que comparant les vistes fotogràfiques amb les teles de Canaletto podem observar variacions topogràfiques que l'artista introduïx per a aportar la seva personalitat també en aquest assumpte. Aquestes tesis eliminen la idea de Canaletto "fotògraf" i ens presenten a un artista més preocupat per aportar la seva dosi de pictoricisme.

Posteriorment, el gènere ha tingut una continuïtat interrompuda per altres tècniques i moviments pictòrics i artístics, i un gran desenvolupament fins als nostres dies, i dins d'ell podem trobar avui importants obres no només en la pintura, sinó també en la fotografia.