La llanterna màgica és un dels invents més importants previs a l'aparició del cinema. El seu funcionament es basa en els mateixos principis que un projector de diapositives actual. Un potent focus lluminós es concentra sobre un objecte transparent (un placa vidre pintada, per exemple) mitjançant una lent anomenada condensador. La imatge d'aquest objecte transparent es projecta invertida a través d'un forat sobre una pantalla blanca. Aquest forat conté una lent convergent anomenada objectiu, que fa que la imatge es vegi redreçada a la pantalla blanca.

En les primeres llanternes màgiques, el focus lluminós venia donat per una làmpada d'oli, ja que en aquella època encara no s'havia descobert l'electricitat. El fum es feia sortir per una mena de xemeneia. Més endavant, aquestes làmpades van ser eliminades gràcies al descobriment de les làmpades incandescents i l'arc voltaic.

Les primeres referències escrites sobre la llanterna màgica daten de 1671 i s'inscriuen en l'obra del jesuïta pseudocientífic Athanasius Kircher, anomenada "Ars Magna Lucis et Umbrae". Kircher es va inspirar en el funcionament de la cambra obscura per idear-la. La cambra obscura rebia imatges de l'exterior i les feia visibles en el seu interior. Així doncs, Kircher va pensar en un aparell que pogués fer el procés a la inversa, i mostrar les imatges de dins a fora. Tot fa pensar però, que la llanterna màgica feia dècades que era coneguda, probablement des de la invenció de les lents. Alguns manuals atribueixen la seva creació a Christiaan Huygens, matemàtic, físic, poeta i erudit, amant de l'òptica. De fet, se sap que Huygens inventà diverses lents oculars per a telescopis i publicà un tractat sobre la teoria ondulatòria de la llum, cosa que fa pensar, que si bé potser no va ser ell el creador, estava íntimament relacionat amb els mecanismes òptics de la llanterna màgica, i probablement hagués pogut ser capaç de construir-ne una.

Durant els segles XVII i XVIII, alguns titellaires recorrien els pobles amb espectacles de terror que realitzaven amb la llanterna màgica a mode de distracció i espectacle per als seus habitants. El sistema era encara molt rudimentari i no s'havien explotat totes les possibilitats que podia oferir.

A partir del segle XVIII però, aquest tipus d'espectacles es van anar estenent per tota Europa, i a poc a poc es va anar millorant la tècnica. En aquesta època cal destacar la figura d'Etienne-Gaspard Robert, més conegut amb el nom de Robertson. Robertson, ex-clergue belga amant de la màgia, causà furor en 1790 en la societat parisina de l'època, gràcies al seu espectacle conegut amb el nom de Phantasmagoria. L'espectacle es duia a terme en una capella desafectada. La sala estava dividida en dos parts per una pantalla translúcida (a la que Robertson anomenava mirall). A davant d'aquesta s'hi asseia el públic, mentre que a l'altra banda de la pantalla estava la llanterna màgica operada per Robertson. Utilitzava plaques de vidre pintades a mà, normalment amb imatges de fantasmes, bruixes o dimonis. El moviment de la llanterna endavant o endarrere (gràcies a un suport amb rodes) feia que les imatges es veiessin més grans o més petites, sempre procurant ajustar l'objectiu amb cada nou moviment perquè la imatge quedés ben enfocada. Durant l'espectacle, Robertson sovint feia comentaris, recitava algun text, o utilitzava algun instrument musical per aconseguir efectes sonors i potenciar el caràcter tenebrós i misteriós de les imatges. A vegades, per a les escenes que requerien una doble exposició, disposava una altra llanterna a la banda on estava situat el públic, de manera que la imatge d'aquesta quedava sobreimpressionada a la imatge de l'altra llanterna. Això va provocar l'admiració i la impressió del públic de l'època, poc acostumat a aquest tipus d'espectacles visuals. Els espectacles de fantasmagories de Robertson es van allargar durant gairebé dos anys. Entre els títols que va realitzar destaquen "El tambor de la mort", "Metamorfosi", "Escapat dels inferns" o "La bella escena d'amor rosa".

Amb el pas del temps, la tècnica de la llanterna màgica s'anà perfeccionant i obrí pas a noves possibilitats d'utilització. L'italià Cagliostro inventà un sistema per mecanitzar el sistema d'agrandar o disminuir la mida de les imatges projectades. Henry Langdon Childe utilitzava dues llanternes màgiques per aconseguir efectes de dissolucions i sobreimpressions d'imatges, efectes que avui en dia formen part del llenguatge cinematogràfic. Però el grau màxim de desenvolupament no arribaria fins a finals del segle XIX, quan els òptics anglesos van construir unes llanternes de gran complexitat, com per exemple la triunial, una llanterna triple (amb tres objectius). La utilització dels tres objectius permetia grans efectes d'encadenats, foses i sobreimpressions.

Tanmateix, la correcta consecució d'aquests efectes no només precisava del perfeccionament de l'aparell, sinó també d'un projeccionista hàbil que el sabés fer funcionar. L'èxit de l'espectacle depenia en gran mesura de l'espectacularitat i dinamisme que aconseguia. En aquest sentit, es van dur a terme proves de projecció per procurar que les imatges que es projectaven creessin per si soles la il·lusió de moviment. Per exemple: es projectaven imatges on els personatges variaven de posició i es creava d'aquesta manera, rudimentària però eficaç, la sensació de moviment. Per aquest motiu la llanterna màgica és considerada un dels grans precursors de l'animació d'imatges, i més concretament del cinema.

A banda de la seva utilitat per a crear espectacle, la llanterna màgica va tenir altres aplicacions. Alguns professors de la Sorbona (nom que s'utilitza per a fer referència a la històrica Universitat de París) l'utilitzaven per a il·lustrar les seves explicacions de forma visual (de la mateixa manera que avui en dia s'utilitza el projector de diapositives o un Power Point). Per altra banda, el mentalista Mermer l'utilitzava per a sessions d'hipnotisme o de "magnetisme animal" (de suggestió). Per últim, el professor Jean-Martin Charcot la va utilitzar com a mètode de tractament en casos d'histèria i epilèpsia.

Amb el pas del temps i la invenció de nous aparells com el cinematògraf, la llanterna màgica va caure en desús. Tanmateix, és considerada un dels més importants precursors del cinema, motiu pel qual actualment les llanternes que s'han conservat s'exhibeixen en diferents museus o estan en mans d'alguns amants del cinema.

Bibliografia:

- ITUARTE, L i LETAMENDI, J. Los inicios del cine. Desde los espectáculos precinematográficos hasta 1917. Antología. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2002.
- WYVER, J. La imagen en movimiento. Aproximación a una historia de los medios audiovisuales. València: Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1992.

Altres fonts d'informació:

- Apunts de l'assignatura Tecnologia de l'Audiovisual (Ignasi Ribes). Curs 2005/06. Universitat Pompeu Fabra.
-Referència sobre la llanterna màgica a Wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Linterna_m%C3%A1gica