El Panorama juntament amb el Diorama són una evolució lògica de la pintura emmarcada en quadres com a resultat de l'intent dels artistes de superar els límits de l'enquadrament: un objectiu que el llenguatge cinematogràfic assolirà de manera completa.

Cap a finals del segles XVIII comenta un corrent artístic de gran èxit popular consistent en fer quadres de mida enorme representat escenes espectaculars o de gran interès com ara batalles, coronacions de reis o emperadors etc. Sembla clar que s'estaven formant els interessos i les condicions socials i sociològiques que fan avui dia atractius el cinema i la televisió, però també els d'altres mitjans de comunicació com ara les revistes del cor. N dels primers d'aquests quadres va ser pintat als 19 anys per Robert Ker Porter sobre una idealitzada batalla dels anglesos a l'êndia, "The Storming of Seringhapatam" que va tenir gran èxit a Londres el 1799.

Amb la mateixa finalitat de transcendir l'enquadrament, cap els anys 80 dels segle XVIII (1780) un retratista d'Edimburg anomenat Robert Barker va tenir la idea de crear un quadre continu sobre la superfície interior d'un cilindre. Per aconseguir això va inventar un bastidor giratori que va patentar el 1787.

En 1788 va exhibir amb gran èxit una vista d'Edimburg a una sala de Haymarket a Londres. L'efecte s'aconseguia submergint completament els espectadors en la imatge. La part superior del quadre s'amagava amb un dosser o teló, de manera que l'espectador, envoltat completament per la imatge, no tenia cap enquadrament o punt de referència exterior al quadre.

En 1797, Barker dóna al seu invent el nom de "Panorama" (del grec "visió global") i en 1794 inaugurà la seva primera sala permanent a Londres al nord de Leicester Square. Fins que va tancar el 12 de desembre de 1863 va funcionar contínuament amb molt èxit.

En aquest edifici l'espectador podia contemplar dos quadres, el més gran dels quals tenia 86 metres de circumferència. Les teles es canviaven fins i tot un cop l'any, freqüència extraordinària si es pensa en la dificultat de pintar quadres d'aquesta mida.

Els temes representats acostumaven a ser paisatges com ara Constantinopla, Nova York, Berlín o el cementiri de Père Lachaise a Paris, esdeveniments d'actualitat com la coronació de Geroge IV, o batalles com les d'Egiste, Vitorià...

Va haver-hi Panorames o imitacions seves a diverses ciutats d'Europa: a París, a Berlín o a Moscou, on encara el 1910 es va representar la batalla de Borodino. Als Estats Units, on els panorames de Barker van fer gires amb molt d'èxit, a la ciutat de Nova York, ja en 1790 es va exhibir un panorama representant la ciutat de Jerusalem.

En aquell país es van inventar els panorames giratoris on en moviment con el de John Banvard del Mississipí de 1847 que també va anar ala Gran Bretanya. Es tractava d'un llenç molt llarg que s'anava desenrotllant i enrotllant en dues grans bobines, de manera que els espectadors veien sobre l'escenari una imatge canviant. D'un d'aquests paronaremes giratoris, el de John J. Egan es deia, sense que sigui cert, que tenia 4.200 metres de llenç; es conserva avui dia al Museu de la Universitat de Pensilvània.

El competidor més important del Panorama va ser el Diorama creat a París el 1822 per Lous Jacques Mandé Daguerre qui, 17 anys més tard havia de ser un dels pioners de la fotografia.