El cinema és el resultat de l'evolució tècnica de diversos espectacles i aparells basats en entreteniments de tipus visual i òptic amb antiguitat de vegades de centenars o milers d'anys.

N'és un exemple el praxinoscopi, inventat el 1876 per Charles-Émile Reynaud, i patentat un any més tard. El nom d'aquest aparell prové de la conjunció de dues paraules gregues: praxis, que significa moviment, i skopein, que significa mirar.

El praxinoscopi és una de les màximes evolucions de tots els sistemes no fotogràfics d'obtenció d'il·lusió de moviment. Aquest instrument està format per un tambor giratori, amb una tira de dotze dibuixos fixada a les parets interiors del tambor. Al ser una tira de dibuixos independent, que no està pintada directament sobre l'aparell, aquesta es pot canviar tants cops com es vulgui. A més a més, a l'interior del tambor, al centre, hi ha amb un cilindre poligonal immòbil que està envoltat de miralls acoblats. Quan el tambor està quiet cada mirall reflecteix una imatge de les de la tira. Quan el tambor gira, les imatges giren amb ell, i en mirar un dels miralls interiors la successió d'imatges que giren crea la sensació de moviment. Per tal de poder-ho contemplar l'espectador ha d'observar des d'una posició lleugerament alçada.

Alguns dels precedents directes del praxinoscopi dins l'apartat de dispositius amb dibuixos que causen sensació de moviment són per exemple el thaumatrope (1825), el fenaquistoscopi (1833), o el zoòtrop (1834).

El thaumatrope està constituït per un disc lligat amb dues cordes una a cada extrem. En cada cara del disc es dibuixava o s'enganxava una imatge. En fer girar el disc amb les cordes les dues imatges es sobreimpressionen. D'aquesta manera, si en una banda del disc hi ha una barca i a l'altre el mar, al girar el disc donarà la sensació que la barca està navegant damunt el mar.

El fenaquistoscopi és força més sofisticat que el thaumatrope. És la primera joguina òptica que ja permet simular el moviment d'una imatge. L'aparell està format per un disc giratori muntat verticalment. A la perifèria del disc, als voltants, es dibuixen o es col·loquen diverses imatges representant fases successives d'una acció continua. Entre imatge i imatge hi ha tallada una escletxa per la qual es mira. En fer girar el disc davant un mirall, amb les imatges de cara al mirall, i mirant a través d'una de les escletxes s'obté la il·lusió d'imatges en moviment. El pas de cada tros del disc (que per darrere és negre) entre dues escletxes fa el paper d'obturador, que impedeix veure el canvi d'un dibuix a un altre aconseguint que la simulació del moviment sigui de major qualitat.

El zoòtrop ha estat un dels dispositius que va esdevenir més popular i que es continuaria emprant com a joguina fins no fa gaires dècades. Es tracta d'un cilindre ample, un tambor, amb escletxes verticals homogèniament distribuïdes a la part de fora. A l'interior del cilindre i per sota les escletxes s'hi col·loquen una seqüència de dibuixos descomponent el moviment d'una acció continua cíclicament. Com en el cas del praxinoscopi, les tires d'imatges es poden canviar tantes vegades com es vulgui. La sensació de moviment es produeix al fer girar el cilindre i mirant a través de les escletxes. Com en el cas del fenaquistoscopi, l'efecte d'obturació el fa el tros de negre entre escletxa i escletxa de la part de fora del tambor. Es considera que el praxinoscopi és el perfeccionament d'aquest zoòtrop creat William George Horner.

Aquestes joguines, incloent-hi el praxinoscopi, seran de vital importància per, anys més tard, aconseguir arribar a la invenció del cinema, ja que per primera vegada s'aconsegueix dotar de moviment (o donar aquesta sensació) les imatges estàtiques. La base tècnica per aconseguir-ho era molt similar a la que temps després s'utilitzarà en el cinematògraf i la peça clau n'era i n'és l'obturador. Només caldrà substituir els dibuixos per fotografies i aconseguir que la seqüència curta i repetitiva es converteixi en una de més llarga basada en múltiples i diferents accions.

Aquests aparells s'inventen en un marc de diversos estudis i teories sobre la fisiologia de l'ull i la percepció humana del moviment. L'explicació que es donà al segle XIX a la il·lusió i sensació d'imatges en moviment va ser la persistència retiniana. Segons aquesta, la retina de l'ull manté una imatge vista durant una petita fracció de temps després que aquesta hagi desaparegut, sobretot si aquesta contrasta en relació al que l'envolta. La persistència retiniana s'ha fet servir des de principis del segle XIX per explicar com la projecció seqüencial d'imatges estàtiques pot donar la sensació de moviment. Més endavant s'ha anat descobrint que aquesta explicació per si sola no pot explicar la complexa percepció del moviment. Per exemple ja a mitjans del dinou va sorgir la teoria de que per tal d'obtenir una bona percepció de moviment calia insertar entremig de cada imatge fixa un fragment de negre. És per això que ja al fenaquistoscopi s'havia incorporat entremig de cada imatge una escletxa negra per tal de fer el paper d'obturador i permetre millorar la qualitat del visionat de les imatges en moviment, i que en el cas del zoòtrop el propi aparell ja està concebut per tal de veure les imatges a través d'escletxes separades per un espai de cilindre negre que realitza el paper d'obturador. En el cas del praxinoscopi, es va suprimir aquest mètode d'obturació, aconseguint que l'efecte d'obturació el faci el canvi d'angle entre un mirall i l'altre. D'aquesta manera arriba molta més lluminositat a l'ull que en el cas del zoòtrop. A més, en eliminar-se el temps d'obturació, la imatge del praxinoscopi té una nitidesa superior i una sensació de moviment menys sobtat i més pausat.

El praxinoscopi va tenir força èxit comercial i va rebre una menció especial a l'Exposició Universal de París del 1878. A més a més, va ser la base per a altres invencions de Reynaud, com el praxinoscopi teatre o el teatre òptic.

Així doncs, dos anys després de crear el praxinoscopi, el 1879, Charles-Émile Reynaud va introduir un perfeccionament a aquest invent i va crear el praxinoscopi teatre. En aquest cas, les imatges es contemplen a través d'una mena de prosceni i es sobreposaven sobre un fons en miniatura. Aquest invent no va tenir massa èxit i es considera com un pas intermedi per a la posterior invenció del gran èxit de Reynaud: el teatre òptic o praxinoscopi de projecció. Les novetats d'aquest invent eren sobretot dues. Per una banda les tires d'imatges eren molt més llargues, fins a diversos centenars de dibuixos. Per poder visionar seqüències no tant curtes les tires passaven d'una bobina a una altra. Per altra banda, per tal de poder fer arribar les imatges a un públic nombrós i no a una sola persona o a un grup reduït, les imatges eren transparents i es projectaven sobre una pantalla on es sobreimpressionaven sobre un fons projectat per una llanterna màgica. Aquesta és la primera màquina que prefigura certament el projector cinematogràfic i la taula de muntatge actuals: imatges en bobines, cinta perforada i projecció.

Així doncs, Charles-Émile Reynaud passa a la història com a inventor i pioner en el cinema d'animació. És el primer que aconsegueix passar del moviment cíclic de figures dibuixades realitzant una sola acció, a un discurs més llarg i amb argument. Com a anècdota final, a més, les seves projeccions estaven sincronitzades amb música composada per ell mateix i diversos efectes sonors.