A la nova llum del Reinaixement, la ciència i la investigació guanyen un nou caire. La vida humana ja no és una incògnita vetada a l'home i els nous mitjans científics inauguren una via més lúcida en el coneixement precís de la mecànica orgànica. Al segle XVII el Papa Sixt IV autoritza la dissecció de cadàvers i l'anatomia deixa de ser un misteri prohibit. Es desenvolupa la ciencia mèdica i neix la cirurgia moderna... Superada la foscor medieval, la inquietud de l'home ja no és la de fabricar, sinó la d'esbrinar.

En el camp de la mecànica, el perfeccionament dels engranatges i els sistemes de rellotgeria acompanyen la curiositat pel misteri del cos i de la vida. A mig camí entre la ciencia i l'ocultisme, entre la il·lustració de la biomecànica i l'atractiu del mite de la vida artificial, s'enceta l'edat dels autòmats, una afició que florirà en moda cortesana al segle XVIII de la mà d'enginyosos inventors i científics com el ginebrí Pierre Jaquet-Droz (1721-1790).

L'escrivent és la primera peça mestra d'aquest visionari enginyer suïs. Mecànic, rellotger, artista i músic, Droz, iniciat en l'art de la rellotgeria, viatja a París durant la seva joventut per perfeccionar els seus coneixements de mecànica. El dibuixant i La pianista tanquen la tríada de nines mecàniques batejades històricament com a Autòmats Jaquet-Droz, i fabricades per tal d'aportar prestigi als rellotges i als ocells mecànics que duien el nom del seu creador. Si bé els autòmats de l'època sorprenien per la seva capacitat il·lusòria, les nines de Droz, tant a prop de l'autèntic gest humà, ratllaven una perfecció que al seu creador va costar-li en una ocasió el procés per bruixeria. El de Droz no era sinó un pas endavant en el càlcul mecànic assolit per Pascal, un manifest quasi clarivident de la pre-robòtica i un adveniment de la futura memòria artificial de la computadora.

L'escrivent, primer autòmat Jaquet-Droz fabricat l'any 1774, consisteix en un perfeccionament del principi de la màquina d'escriure ideat per Friedritch von Knaus uns anys enrera, concretament el 1757. Es tracta d'una nina de 70cm d'alçada que figura un nen d'uns quatre anys vestit a la moda burguesa de l'època. El vailet, assegut en un pupitre, segueix amb maneres delicades el procés d'escriptura d'una carta: suca la seva llarga ploma d'oca en un tinter, la sacseja un parell de cops, la desplaça sobre el paper i escriu amb caligrafia detallada i formosa. De tant en tant, sempre seguint el dibuix de la tinta amb els ulls, alça el cap i es disposa a recarregar la ploma, repetint el procés i acompassant graciosament tots els seus moviments, respectant els espais entre lletres, canviant de línia i acabant amb punt final.

El secret de L'escrivent és un disc de programació situat en el seu complex mecanisme de rellotgeria. Les diverses alçades de les dents d'aquest dispositu, situat a l'interior de l'esquena de la nina, determinen, a mode de memòria, el carácter a escriure. En total, el disc està compost de vint-i-set còmputs de caràcters, les combinacions dels quals dónen com a resultat un nombre indefinit de possibilitats de paraules. Així, la nina és capaç d'escriure qualsevol dictat de les dents de memòria que s'hagi programat prèviament en el disc. Una de les més agosarades d'aquestes manifestacions escrites fou, probablement, aquella que, fent mofa de la cèlebre frase del filòsof Descartes, la nina escrigué durant la seva presentació a l'exposició de París l'any 1783:

" Escric, per tant existeixo ".

Tota una declaració de principis d'un creador que, probablement, considerava la mecànica una disciplina equiparable a la filosofia en termes de progrés humà.

Droz realitzà el seu primer viatge a Espanya l'any 1758, justament, per fer entrega d'un dels seus famosos rellotges al rei Ferran VI. Es tractava d' El pastor, una de les peces més aconseguides de l'autor, que consistia en un el·laborat mecanisme de figuretes que representaven un pastor, un gos i un home negre. Explica l'anecdotari col·lectiu que, en tot un desplegament filantròpic del seu artefacte, Droz es dirigí al rei dient:

"Provi d'agafar una de les pomes de la cistella del pastor i comprovarà la fidelitat d'aquest gos".

Quan el monarca procedí, el ca de joguina va començar a bordar de tal manera que el propi gos de la Cort es posà en guàrdia. Els cortesans fugiren despavorits cridant "buixeria", però Ferran VI, més aviat atret pel misteri, es va dirigir a l'homenet negre i li va preguntar quina hora era. Davant del silenci de la joguina, Droz contestà:

"Majestat, aquest home encara no ha après l'espanyol".

Malgrat les seves capacitats gairebé prometeiques i la proximitat de la seva obra a la d'altres investigadors de la vida artificial (curiosament, el científic prometeic per excel·lència també és, tot i que fictici, fill de Ginebra, segons Mary Shelley), Droz semblava més aviat un rellotger vocacional, un enginyer amb el sentit de l'humor afable del bon artesà amant de les seves joguines. Però el cert és que la seva obra perdura en aquesta nostra actualitat de les tecnologies d'una manera insistent. Els experts en l'art dels autòmats distingeixen els Autòmats Jaquet-Droz d'altres competidors coetanis com L'escaquista -conegudament apòcrif- del baró von Kempelen o L'ànec de Vaucanson, obres malhauradament perdudes. Probablement, aquesta importància radiqui en l'inquietant perfecció humana d'unes nines construïdes dos segles abans de l'aparició del primer cyborg escibent -el famós Auto-Poet americà, una màquina capacitada d'una base de dades de vocabulari dividida en camps semàntics que aconseguí generar poemes amb sentit que fóren publicats a la revista Horizon l'any 1962-.

La nina escrivent de Droz, al igual que les seves "germanes" dibuixant i pianista, i al marge de la seva funció més o menys sofisticada, està equipada de mecanismes de programa i de memòria, i és capaç de manifestar el procés mecànic dictat de forma antropomòrfica. Una màquina d'escriure que escriu amb caligrafia de col·legial aplicat i que pot fixar la vista en un punt determinat sembla situar-se un pas més endavant en la inquietant semblança de les màquines de l'època amb la motricitat humana. Encara a dia d'avui, les nines, que es conserven en perfecte estat al Museu d'Història de Neuch‰tel, a Suïssa, sorprenen els visitants del lloc quan, el primer diumenge de cada mes, surten de les seves capses de vidre per exhibir unes arts dissenyades dos segles enrera per una ment de prestidigitador. A l' encara intacta caligrafia de l'escrivent, testimoni d'una estètica gràfica ja antiga, es pot llegir, segons en quin moment se'l visiti, un homenatge al seu creador. Unes lletres que, permetent-nos una llicència il·lusionista, semblen atribuir a la nina l'encara més inquietant propietat humana de la nostàlgia:

"Jacquet Droz, mon inventeur".

La màgia dels robots, com els de Vaucanson, és la tècnica, el prodigi de mimetitzar la digestió mitjançant rodes dentades i tubs neumàtics. Els autòmats antropomòrfics, però, en les seves fesomies de principis de segle de les llums, semblen apropar-se a un altre tipus de realitat científica. Els autòmats de Droz, com els autòmats de Vichy sense necessitat de ser productes post-renaixentistes, assoleixen un misteri més elevat: el de Leonardo da Vinci maquinant esbossos, el de Tomàs d'Aquino destruïnt l'androide del seu mestre, el de l'home encarat al coneixement de la pròpia natura i de la generació d'un semblant. Entre rodes de rellotgeria, reclams publicitaris i entreteniments cortesans, les nines de Droz queden en la història del coneixement científic com un pas primigeni en l'investigació de la inteligència artificial. Una perfecció remota que, entre cucuts i pèndols, potser ja emboirava la ment de Pierre Jaquet-Droz, home de ciència que de ben segur s'hagués quedat amb les seves nines a esperar de bon grat la contemplació de l'era cibernètica.

Fonts consultades:

http://fr.wikipedia.org (entrades Pierre-Jaquet Droz i Automates Jaquet-Droz)
http://www.automates-anciens.com

Bibliografia:

CORREDOR MATHEOS, J. Museo de Autómatas. Pròleg de Daniel Giralt Miracle. Edita S.A Tibidabo Barcelona, 1982.
FERNANDEZ VALENTê, T; NAVARRO, A.J. El mito de la vida artificial. Frankenstein. (CAP II: Ciencia vs. Mito) Ed. Nuer. Madrid, 2000.