A finals del segle XVIII la Revolució Francesa es trobava a les seves acaballes. Les restes de les últimes trinxeres encara eren presents pels carrers de París, però això no impedia que un grup d'espectadors inquiets fessin cua davant d'un antic convent on s'estava realitzant un espectacle innovador i inquietant anomenat Les Fantasmagories.

"Sabem com espantar-vos" era la frase que es deia als assistents abans de la projecció, com si amb aquestes paraules se'ls previngués d'allò que estaven a punt de veure. I és que en aquella època, presenciar un espectacle en el qual figures espectrals sortien del no res era tot un esdeveniment que molts cops s'escapava a la raó dels assistents al show.

Aquest tipus d'espectacle, basat en les projeccions a través de la llanterna màgica, significava una innovació en el ram de l'entreteniment. Fins aquell moment els espectacles visuals es centraven principalment en les ombres xineses i en espectacles més rudimentaris de llanterna màgica. En aquestes antigues projeccions s'explicaven històries, però segurament fins l'arribada de les Fantasmagories no s'havia aconseguit un grau tan alt de comunió entre l'espectacle i el públic, ja que no s'aconseguia fascinar tant a aquell que veia les imatges.

El grau de sofisticació de l'escenari on es duia a terme l'espectacle fantasmagòric potenciava les sensacions dels assistents, ja que el situava en un punt en el qual la suggestió era tan gran que costava diferenciar entre allò real i allò fantàstic. Es buscava crear l'ambient idoni per a que el resultat de les projeccions aconseguís el seu propòsit, que no era altre que espantar als assistents. Sense aquesta ambientació, la suggestió del públic no hagués tingut tanta força, i per tant no hagués tingut tant èxit.

Les Fantasmagories més conegudes van ser les que el belga Etienne Gaspar Robert, autodenominat Robertson, celebrava a l'interior d'un convent parisenc. Per arribar al claustre on es duia a terme l'exhibició, a més de pagar alguns francs, el públic havia de travessar catacumbes i estrets i humits passadissos decorats amb esquelets (suposadament de monges del mateix convent), pintures exòtiques i torxes, com si es tractés d'un preludi que ajudava a crear una atmosfera encara més tètrica d'acord amb l'espectacle. Finalment s'arribava a una capella construïda al fons del convent, on les macabres figures feien la seva aparició i es donava per començada l'actuació. L'espectador no sabia per on podien aparèixer les visions fantasmals ni en quin moment, afegint un factor sorpresa que feia encara més excitant l'espectacle. Però conscient de com era d'important l'ambient en un tipus d'espectacle com el seu, el mateix Robertson s'encarregava d'ambientar la sala on es feien les projeccions amb un seguit de fums de colors i d'olors, com ara olor de sofre, que feia més inquietant l'espai.

L'aparell que projectava les Fantasmagòries, anomenat Fantascopi, va ser fruit de les millores fetes per Robertson sobre invents creats i abandonats anteriorment per altres. De fet, el major mèrit d'aquest investigador va ser principalment la incorporació de rodes a la llanterna màgica, un projector rudimentari existent des del segle XVII i que ja havia servit per a crear molts altres espectacles. Amb aquesta simple adaptació, Robertson va poder moure l'aparell a la seva voluntat per tota la sala, i així va poder modificar tant la mida i el moviment dels fantasmes que es projectaven per la sala, fent-los més vius, més temibles.

Durant un espectacle de Fantasmagories s'utilitzaven diversos Fantascopis, les projeccions dels quals es feien en algunes ocasions sobre teles o sobre gases vaporoses, que donaven moviment i transparència. A més, les imatges podien créixer i disminuir, fins i tot fins desaparèixer, segons la proximitat del projector. Tot es movia, amagant-se pels racons de la sala i desconcertant al públic que es veia envoltat d'imatges. Degut a la complicació d'un espectacle d'aquest tipus, durant les projeccions de Fantasmagories no hi havia lloc a la improvisació, pel que era necessari que hi hagués una coreografia totalment calculada. Per tal de poder moure els diversos Fantascopis, Robertson comptava amb sis ajudants, que també s'encarregaven de sonoritzar l'espectacle d'una manera força rudimentària però igualment efectista: buidaven recipients d'aigua per simular el so de la pluja, tocaven campanes per simbolitzar l'arribada de la mitjanit, etc.

Testimonis escrits de l'època comenten que durant algunes projeccions de Fantasmagoria, (segurament posteriors a les de Robertson) el públic quedava impressionat per alguna cosa més que les aparicions espectrals. En algunes de les sales on es feien les projeccions, entre els seients es col·locaven dispositius que proporcionaven petites descàrregues elèctriques als assistents, i es diu que també s'hi fumava opi.

Sigui com sigui, Robertson aconseguia impressionar al públic sense necessitat de buscar elements exteriors que alteressin la seva percepció. Ell mateix era el "showman" de l'espectacle i en les presentacions de les projeccions feia petits números on molts cops s'ajudava d'il·lusions creades per elements químics (que Robertson coneixia molt bé ja que tenia certs coneixements de química) per a fer creure als espectadors que les aparicions eren producte dels seus conjurs: "Robertson buida dins una estufa amb foc dues ampolles de sang, una de vidriol, dotze gotes de conyac i dues còpies d'un vell diari. Del fum resultant apareix un espectre que creix i sense més acaba desapareixent, provocant la sorpresa de tots els assistents".

L'espectacle va resultar ser un gran èxit a París, i això provocà que els projectors s'escampessin per tot el món força ràpidament, proporcionant espectacle amb major o menor grau de sofisticació, però mai disminuint l'impacte que les imatges causaven al públic. El seu èxit es va allargar força en el temps, i fins i tot 70 anys després de la seva invenció es seguien fent projeccions fantasmagòriques.

Altres noms importants relacionats amb el món de les Fantasmagories van ser personatges com ara Joan Schröpfer, possiblement el primer en fer projeccions de fantasmes, o Edme-Gil Guyot, que va experimentar per primer cop la projecció de fantasmes sobre una capa de fum, com després emularia Robertson dins el seu espectacle. L'altre gran nom del món Fantasmagòric és Paul Philidor, el primer en utilitzar la paraula "phantasmagorie" per descriure les seves actuacions amb aparicions de fantasmes que com passava en els espectacles de Robertson, també evocaven a personatges famosos. Es diu que Robertson va assistir varis cops a les projeccions que Philidor realitzava a París, i d'allí va treure la idea per muntar el seu propi espectacle. De fet, es podria dir que el mèrit real de Robertson va ser trobar la vessant comercial a un invent ja existent, millorar-lo i convertir-lo en un espectacle per a les masses.