El daguerreotip pren el nom del seu inventor, l'artista i químic francès Louis J.M. Daguerre, que va presentar la seva creació el 1839, després d'anys de recerca i col·laboració amb Joseph Nicephore Niepce.

La patent francesa de Daguerre fou adquirida pel govern francès. El 19 d'Agost de 1839, el mateix govern va presentar l'invent com un "regal lliure per la humanitat".

El daguerreotip és una de les primeres formes de fotografia. El procés consisteix en què la imatge s'exposa directament a sobre d'una superfície de plata polida i coberta d'halurs de plata, dipositats mitjançant vapor iòdic. Posteriorment també es van fer servir vapors de bromur i de clorur, comportant així un menor temps d'exposició. A diferència de les formes posteriors de fotografia, el daguerreotip suposa la impremta d'una imatge directament positiva, és a dir, sense un procés entremig de negatiu.

Tot i que no va ser el primer procés fotogràfic a inventar-se, enginys anteriors necessitaven hores per aconseguir una exposició correcta, convertint així el daguerreotip en la primera forma de fotografia comercialment viable, sobretot pel fet de ser l'únic procés fins al moment que feia compatible el temps d'exposició amb la fotografia de retrats.

El daguerreotip és un procés únicament de positivat, i per tant no permet reproduir la imatge. La preparació de la plata anterior a l'exposició lumínica consistia en la creació d'una superfície d'halurs de plata fotosensibles. El mètode d'exposició es duia a terme mitjançant lents que concentraven i enfocaven la imatge, resultant així una imatge latent. Aquesta imatge es fa visible posant la plata exposada per sobre d'un recipient de mercuri calent (al voltant dels 75¼C).

El vapor de mercuri es condensa en els punts on l'exposició de llum és més intensa, proporcionalment a les àrees on la imatge és més densa. Això produeix una imatge per aliatge, és a dir, la fusió entre el mercuri i l'halur de plata.

Per a seguir aquest procediment, el procés es duia a terme dins d'una caixa a través de la qual es veia per un vidre grogós.

La fixació de la imatge permanentment a la plata es feia mullant-la en una solució de sulfat de sodi. La imatge resultant d'aquest procés es tan delicada que no suporta cap pressió física (tocar-la amb la mà, per exemple), així com l'oxidació de la plata. És per això que tots els daguerreotips es protegeixen amb una pantalla de vidre. Els daguerreotips millor conservats, datats del s XIX estan segellats en recipients de vidre robusts omplerts d'un gas químicament inert, normalment nitrogen.

El daguerreotip es va estendre ràpidament pels Estats Units, però no a Anglaterra, on Louis Daguerre controlava la seva pràctica amb la patent. Richard Beard, que va comprar-li aquesta patent a Miles Berry el 1841, vigilava gelosament la seva inversió, venent llicències per tot el país i denunciant els infractors.

Els primers anys de 1840, la invenció es va introduir per uns mesos a mode de prova als Estats Units, de la mà de Samuel Morse, l'inventor del codi telegràfic. Aviat va sorgir un prolífic mercat en la fotografia de retrats, sobretot practicants que viatjaven de ciutat en ciutat. Per primera vegada a la història la gent podia obtenir una representació exacta seva o dels seus éssers estimats per un mòdic preu, la qual cosa va convertir aquests primers fotògrafs de retrats extremadament populars entre les capes modestes de la societat que no podien permetre's un retrat pintat.

Tot i les profitoses contrapartides que generava aquest negoci, els nous retrats fotogràfics van ésser considerats inferiors als pintats per artistes refinats, de la mateixa manera que en el seu moment es van infravalorar els llibres d'impremta davant dels llibres escrits a mà. D'una banda era aquesta categorització inferior era certa, i d'altra no; si fem una ullada a la majoria dels retrats fotogràfics del segle XIX fets per practicants del daguerreotip, es pot observar una evident pèrdua artística comparats amb els retrats pintats. Tot i així, i tenint en compte de la dubtosa qualitat artística que podia oferir un simple retrat pintat, els daguerreotips, tot i ser monocroms, oferien grau de similitud del retratat que cap pintor no podia aconseguir.

Amb tot, però, s'acostuma a creure que el daguerreotip va ser el procés fotogràfic dominant al s XIX.

La intricada, intensa i complexa laboriositat que requeria el procés del daguerreotip va contribuir a que a la segona meitat de segle es passés a la pràctica de l'ambrotip. Aquest format suposava una reducció de costos i també de temps d'exposició (els retratats per daguerreotip havien de romandre perfectament immòbils de 60 a 90 segons.

La manca d'un negatiu d'imatge des del que es poguessin fer reproduccions no va ser en primera instància un factor que deixés de banda el daguerreotip, ja que aquesta mancança també era compartida per l'ambrotip, però va ser resolta amb la introducció del calotip. Tot i així, a diferència de la fotografia en cel·luloide o paper, un daguerreotip segellat de manera adequada pot durar potencialment per sempre.

El daguerreotip, doncs va ser un dels precursors més importants i decisius de la fotografia, i va ser el primer en generar un mercat de negoci, a més de ser un element clau dins la experimentació fotogràfica, com la fotografia eròtica o la fotografia estèreo. Avui dia es continua practicant per uns pocs entusiastes, que veuen en el seu "efecte mirall" una gran bellesa, i la satisfacció d'aconseguir una imatge mitjançant la dedicació i la manufactura que requereix fer un daguerreotip.

FONTS:
- Coe, Brian 'The Birth of Photography', Ash & Grant, 1976
- Apunts de Fotografia (Anna Fuster) i Tecnologia de l'Audiovisual (Ignasi Ribes)
- www.wikipedia.org