Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871) és considerat el pare de la màgia moderna. D'origen francès, va ser rellotjer-mecànic, prestidigitador i inventor. Els seus descobriments han tingut un paper molt destacat en els àmbits de la màgia, del cinema i de la tecnologia en general. Gairebé tots els trucs de màgia actuals són perfeccionaments dels invents que Houdin a la seva època va realitzar. El mag francès va també influenciar en l'estil dels espectacles de màgia, donant-los classe i elegància amb l'ús d'una vestimenta negra i sòbria diferenciada dels ridículs vestits de fins aleshores, i renovant també els escenaris.

Però l'aportació de Houdin és sobretot important pel que fa referència al món dels autòmats que recreava i presentava en societat dins del seu teatre de les "Nits fantàstiques" en el Palais Royal. Houdin va estudiar les diverses possibilitats que podien donar vida a les seves creacions. A través dels seus estudis i intents va trobar àgils combinacions mecàniques i de rellotgeria que permetien uns moviments acurats i sofisticats de les parts del cos dels diferents autòmats. No obstant, i per això rep la categoria de mag, sovint Houdin apostava pels espectacles amb autòmats falsos moguts per persones amagades a través de fils transparents que el públic no aconseguia veure.

Houdin també va ser un gran inventor. El seu treball en rellotgeria i la seva passió pels autòmats li va fer investigar en àmbits científics com la visió humana o l'electrònica. Temps abans que Edison, Houdin va inventar la bombeta de filament de carbó, també va realitzar aparells tant bàsics en la nostra vida diària com el comptaquilòmetres o les portes automàtiques, o d'altres més especialitzats com sistemes oftalmològics per estudiar el fons dels ulls.

I és que a més de la capacitat dels autòmats de divertir al públic, el vertader objectiu dels seus creadors era permetre progressar en la ciència. Per aquest motiu molts dels automatistes es van rodejar de metges i cirurgians per elaborar els diferents òrgans artificials. L'elaboració de cada peça autòmat corresponia a un llarg procés de treball en el qual s'intentava obtenir la màxima sensació de realitat amb l'ús dels materials que es tenien a l'abast. Ja des del segle XVIII els il·lusionistes buscaven aquest apropament del món tecnològic a la vida real. L'època de la Il·lustració venia marcada per un fort caràcter científic i una concepció biomecànica de l'ésser humà. D'aquesta forma, l'art de la rellotgeria va ajudar a donar vida a animals i androides artificials que imitaven perfectament allò natural; la vida.

Houdin va crear molts i interessants autòmats que representaven el món dels artistes; des de dibuixants, fins i tot músics i trapezistes de circ. Aquest darrer, va rebre el nom d'Antonio Diavolo qui per mans de Houdin era col·locat sobre un trapezi i era interpel·lat pel mag abans d'iniciar l'espectacle. Houdin a les seves memòries explica els passos d'aquest ritual on ell li proposava preguntes a les qual el trapezista contestava amb gestos amb el cap:

" -No té por a caure veritat?
- No. - contestava Antonio
- Està disposat a fer els exercicis?
- Sí."

Llavors, Antonio Diavolo saludava al públic i començava a gronxar-se amb el trapezi en concordància amb la música que una orquestra generalment tocava per fer l'acompanyament. Cada vegada Antonio anava més ràpid sobre el trapezi, i el públic se sorprenia. Hi havia també moments graciosos, on s'aturava i es començava a fumar una pipa per agafar forces i poder fer més tard moviments complicats. Alguns d'ells era aixecar-se del trapezi gràcies a la força dels seus braços o quedar-se cap per avall, agafant-se únicament pels peus. Així demostrava, com no hi havia trucs de fils, que la "màgia" residia en ell mateix.

Però el funcionament d'Antonio Diavolo, era més complicat que la pròpia màgia. La figura funcionava gràcies a un mecanisme de tir de pedals a través de 8 fils que residien amagats per tot l'escenari que Houdin montava per l'actuació. Els fils passaven per dos jocs de politges; unes situades al final de les cordes del trapezi que eren en realitat tubs buits i les altres en la part superior de l'escenari. Aquestes politges dirigien els fils al centre del pal del trapezi (que era un tub també buit) on accionaven un número de sis pedals curts que funcionaven a l'altura del pal, el lloc on estaven les mans d'Antonio. Uns altres dos fils sortien d'una de les politges que estava situada a l'esquerra del pal del trapezi davant i darrera. Aquesta era l'encarregada de produir el desplaçament d'Antonio (del centre de gravetat) aconseguint així el balanceig progressiu del trapezi.

Altres dels moviments que feia Antoni durant l'espectacle: els gestos amb el cap durant la conversa inicial, les tombarelles al voltant del pal i el seu penjament cap per avall s'efectuaven gràcies a unes palanques que hi havia en els braços i mans que premien uns pedals que sortien del pal del trapezi i comunicaven els moviments a totes les parts de la figura. Antonio podia deixar-se anar dels braços perquè aquests eren falsos, els vertaders braços eren dos tubs per on passaven les barnilles de les palanques i que no abandonaven en realitat el trapezi. Però al ser un moviment tant ràpid, el públic no tenia temps de veure res i es deixava portar per l'emoció del moment.

És així com, tot aquest moviment intern de l'autòmat s'aconseguia mitjançant uns moviments diferencials en uns pedals situats a l'exterior de l'escena. El balanceig del trapezi era l'únic element que es produïa gràcies a la rotació del pal que permetia la sortida d'Antonio. Aquest sistema de pedals i fils comportava una gran complexitat ja que era fonamental que els fils no es creuessin ni es barregessin en els moments que el trapezi estava girant i també era indispensable que cap mecanisme fos vist pel públic. Ja que es perdria la màgia del moment.

I es que no s'ha d'oblidar que tot el que es venia en aquelles actuacions de fa dos segles era màgia, i no ciència. Però qualsevol interrogant plantejat a l'home al llarg de la història ha significat un avanç més o menys important en l'àmbit del coneixement, sovint científic. Per aquest motiu cal tenir en compte tots els il·lusionistes i prestidigitadors que en la seva època van contribuir i fer aportacions científiques molt significatives, que més tard tindrien fruit en el món actual. Només cal observar l'interès actual de les grans empreses tecnològiques per la robòtica amb l'objectiu d'integrar els robots en la nostra vida quotidiana aconseguint uns moviments i comportaments molt similars als nostres. El misteri de les intel·ligències artificials ha estat i és encara avui un repte pel coneixement humà.