Què ens condueix a desenvolupar la narrativa fins a la tragèdia grega? La necessitat d'explicar, de narrar la vida d'una manera diferent, des de el retrat còmic, sovint cínic i crític.

L'estampa que veieu, i que tot seguit analitzarem, és obra de Wilhem Busch, dibuixant, pintor i humorista de mitjans del segle XIX (1832- 1908). Ell, juntament amb Rudolphe Toffer (1799-1846), són considerats clau dins la cronologia de les històries explicades amb imatges. I, per tant, els antecedents del còmic i, indirectament (o no), de la forma de l'story board.

Concretament Busch, alemany, és l'inspirador de moltes de les formes que van sorgir, a posteriori, dins el còmic nord-americà.

Però anem per l'obra, DIÓGENES. A què es refereix el títol? Diògenes de Sinope, o Diógenes El Cínic, fou un dels més destacats filòsofs de l'escola cínica. Deixeble d'Antístenes, es coneixen moltíssimes anècdotes d'ell i la seva peculiar vida dins la filosofia i la disciplina cínica. Els cínics varen prendre com a models la natura i els animals, els van adoptar com a exemple d'autosuficiència i, basant-se en això van proposar un model de comportament ètic que ells consideraven fundamental per arribar a la felicitat. Van pretendre denunciar arreu les convencions socials que s'oposen a la natura. En l'explicació de la seva filosofia van emprar diversos recursos literaris i narratius on no faltaven la parodia, la sàtira, l'anècdota i la burla. De forma, sempre, molt escandalosa i provocadora.

Així, entenem que el títol pot venir d'aquest personatge que ja al segle IV abans de Crist empra la faula com a crítica. Tanmateix, no ho fa mitjançant la reproducció en paper d'imatges suggerents, sinó amb la seva pròpia manera de viure i emprant, com diríem ara, un seguit d'accions quasi teatral, quasi performances, al carrer o en lloc públics.

Busch, com Diógenes de Sinope, empra els animals de manera crítica per ridiculitzar i fins i tot criticar o denunciar comportaments humans. Des d'un punt de vista, podria sembla que la nena que renta un gos i després una criatura, podria voler dir que rentem igual els animals que els nens, que, a l'època de Busch, podria ser interpretat com una crítica a la falta d'higiene. O, bé la cadena d'animals de la darrera tira, pot voler dir que: oi que trobem ridícul aquest comportament en els animals, doncs perquè l'adoptem els éssers humans. Però també pot voler dir que els animals es comporten millor que nosaltres o que nosaltres ens comportem com animals. Senzillament són imatges que expressen moviments i idees. I, com tota obra, té múltiples lectures.

En què consisteix aquesta nova narrativa moderna, que s'explica amb imatges i que retrata la realitat de manera còmica i subjectiva? Les narracions il·lustrades, en portuguès li'n diuen histórias em quadrinhos, es basen en explicar les seves idees, perquè sovint es redueixen a conceptes, mitjançant instants representatius de l'acció. Talment com ho fem nosaltres en la nostra ment, memoritzen, representen, un instant representatiu de l'acció que expliquen i que fa entendre la història. Això és, el que n'anomenem instant privilegiat. Per exemple, un home amb les cames l'una davant de l'altre un xic flexionades i amb els braços en la mateixa posició pot voler explicar el moviment de caminar.

Partint d'aquesta premissa, aparentment senzilla, però realment d'una economia mental i de representació exquisida, la història del còmic i a posteriori el cinema ha desenvolupat la seva pròpia narrativa, més en consonància amb la nova era de la imatge.

Així, el còmic, pren aquesta nova forma i en fa un ús, com ja indica el seu propi substantiu, còmic, inicialment. I, per altra banda, el cinema, juga i experimenta amb aquesta multiplicació d'instants privilegiats i no privilegiats que seqüenciats i a certa velocitat d'exposició recreen el moviment.

Centrem-nos, però en la història del còmic, que és on Wilhem Busch i les seves vinyetes, els quadrinhos portuguesos, van tenir un grandíssima influència.

Inicialment van aparèixer en pàgines o en tires de 4 o 5 vinyetes (comic-stirp), a les quals s'hi afergiria (al 1910) la serialització. Les primeres revistes humorístiques, editades a partir de 1975 van ser Le Chavarri a París, Punch a Londres i Puck a alemanya. El llançament d'aquesta revista va fer consagrar el que els americans i anglesos anomenen l'ofici de cartoonist (caricaturista), és a dir l'artista responsable de la confecció dels cartoons (les caricatures). Inicialment els cartoons tenien una temàtica política. Eren dissenys senzills i de fàcil comprensió. Desprès, la competència i la rivalitat entre els cartoonistes que publicaven a diferents revistes van fer avançar moltíssim la indústria del còmic.

A partir del 1935, es publiquen els primers comic books, reculls de tires publicades o bé veritables llibres. La indústria del còmic s'ha anat desenvolupant extraordinàriament des de llavors, creant gèneres més enllà de la sàtira (aventures espacials, històries eròtiques...), industrialitzant-se (còmics dibuixats per més d'un/a dibuixant, distribució, la conseqüent indústria underground), amb diferents finalitats: ser un reflex d'un societat (caricaturitzada) -gènere propi de les tires de diari, per exemple-, difusió ideològics o de tendències, didàctica...

Així, doncs, cap al 1890, passen a ser característiques essencials dels còmics la narrativa en seqüència d'imatges, el desenvolupament dels personatges en aquestes imatges i els diàlegs inserits dins la vinyeta. Així, comencen a quedar un xic lluny les aventures dels famosos Max i Moritz, de 1865, de Busch.

Podríem vincular aquest petit esbós de les històries narrades amb imatge estàtica amb les històries narrades amb imatges en moviment, i més concretament amb el que serien els cosins germans del còmic: els dibuixos animats.

Els dibuixos animats neixen abans que el cinema. Emile Reynaud va crear al 1817 el Praxinoscopi, partint del zootrop de Honer del 1834, va aconseguir projectar imatges animades de qualitat i la projecció de moviment. Més endavant el mateix Reynaud millorant el Praxinoscopi inventarà el Teatre òptic, que afegia la possibilitat de projectar les imatges en cintes perforades. Fins a la invenció del Cinematògraf atribuït als Lumière, Reynaud representà el seu teatre òptic al museu Grévin de París.

Per poder, però poder fer cinema d'animació ens caldria la invenció del trucatge. J. Stuart Blackton, va produí als Estats Units la primera pel·lícula animada: Fases divertides (1906). A l'any següent roda una seqüència amb la tècnica stop-action.. Va adquirir molta fama arreu del món i molts animadors van provar els seus experiments amb titelles, ninots i maquetes. I d'aquí neix l'animació que anomenem, actualment, stop- motion.

Més endavant apareixen noms propis molt més coneguts per hom com Meliès i el seu Le voyage dans le Lune (1902), Segundo de Chomón amb els seus experiments lumínics i tècnics o els germans Lumière i les seves projeccions a París.

De la fusió entre els dibuixants de còmics i els avenços cinematogràfics, dels contactes experiments i altres: neix el cinema d'animació.

¿Què n'haguessin pensat Diógenes de Sinope o Llull, i el seu Llibre de les Bèsties, de que podríen ser els inspiradors d'una indústria tant a l'auge com la del cinema d'animació, on, encara ara (tenim exemples de Píxar, Dreamworks i altres...), els animals ens serveixen d'alliçonament o d'entreteniment, si més no de reflex?