Toy Story té raons per destacar dins del món de l'animació (i, evidentment, dins del món cinematogràfic): és el film pioner en animació estrictament digital. Fins el 1995, any del llançament de la pel·lícula, moltes cintes d'animació s'havien recolzat en els mètodes d'animació tradicional (basats en la il·lustració a mà) o havien començat a introduir CGI (imatges generades per ordinador) en 2D per crear els fotogrames enmig dels fotogrames clau (inbetweens).
Evidentment, però, la generació digital d'imatges no és exclusiva del món de l'animació. Múltiples films anteriors a l'estrena de Toy Story ja incorporen mecanismes digitals per crear part del seu discurs: el 1973, Westworld (Michael Crichton) utilitza CGI en 2D, i la seva seqüela (Futureworld, Richard, T. Heffron), tres anys més tard, és la primera a valer-se de la generació d'imatges en 3D. Films de tant renom com Star Wars (George Lucas, 1977), Star Trek II: The Wrath of Khan (Nicholas Meyer, 1982) o Tron (Steven Lisberger, 1982) també aposten per la digitalització d'alguns elements de determinades escenes. No és fins el 1985, però, que de la mà de la pròpia Pixar emergeix el primer personatge creat de manera íntegra per ordinador en el film Young Sherlock Holmes (Barry Levinson). La posterior aparició a les pantalles de milers de dinosaures creats a partir de CGI (Jurassic Park, Steven Spielberg, 1993), integrats completament dins del marc del relat, revoluciona la indústria i es fa imminent l'estrena d'un film fet exclusivament amb ordinador. Amb el primer llargmetratge de Pixar Toy Story, sota les ordres de John Lasseter, s'obre una nova etapa completament prolífera d'històries generades únicament per ordinador. A partir d'aquest moment, productores d'animació com Blue Sky Studios (20th Century Fox), DNA Productions (Paramount Pictures i Warner Bros), Sony Pictures Animation (Columbia Pictures) i Vanguard Animation (Walt Disney Pictures, Lions Gate Entertainment i 20th Century Fox), entre d'altres, inicien la seva carrera productiva, i d'altres ja existents com The Walt Disney Company comencen a experimentar una transició de l'animació tradicional a la digital.

El canvi de tecnologia és obvi arran dels múltiples avantatges que suposa: els efectes visuals són molt més controlables respecte altres mecanismes més físics (construcció de maquetes, contractació d'extres per escenes de multituds, etc.), i esdevé possible generar imatges que no serien factibles sota una altre mètode de creació. És evident, doncs, que Pixar no hagués donat a llum Toy Story sense la disposició dels processos tecnològics digitals.
Parant atenció a les xifres, també queden palesos els beneficis que l'animació digital suposa enfront a la tradicional, i és que els films de Disney eren més cars i requerien més animadors que el de joguines digitals: Toy Story, disposant de 110 animadors, va tenir un pressupost de 30 milions de dòlars, mentre que El Rei Lleó, a mode de comparació, va requerir 45 milions de dòlars i 800 animadors.

Però en la tecnologia digital no tot són flors i violes. "Havíem de fer que tot semblés orgànic. Cada fulla i cada bri d'herba havia de ser creat. Havíem de donar sentit al món que acollia la història", recalca Lasseter com un dels majors reptes. Tot i així, el director ho tenia clar. "Recordo perfectament el primer cop que vaig veure l'animació per ordinador. Jo estava treballant a Disney com animador a Una Navidad con Mickey i dos amics meus estaven treballant en Tron. Quan ho vaig veure vaig pensar, "Ja està, això és el següent pas. Això és el futur"." I, per descomptat, Lasseter pretenia fer, d'aquest futur, el present. Després de quatre curtmetratges experimentals, entre els quals trobem Tin Toy -clara influència del que seria el primer llargmetratge d'animació digital-, aquest va començar a materialitzar-se.

El procés per aconseguir-ho apuntava a ser llarg i dificultós i, evidentment, els números finals ho confirmen: van ser quatre els anys que va durar la creació del film. Durant aquest extens període, la compenetració entre artistes i animadors de formació tradicional i genialitats del moment en informàtica va ser imprescindible.
Després d'un storyboard animat que guiava els animadors -fet a partir dels 25.000 panells de dibuixos creats pels guionistes-, naixien els espais i els personatges. Cadascun d'aquests era modelat des de zero a base de geometria reticulada. Per obtenir corbes orgàniques i formes creïbles humanes, s'esculpien estàtues de guix tridimensionals i després s'escanejaven a l'ordinador. Posteriorment, els cossos eren completats amb els controls d'articulació i moviment que els permetrien parlar, caminar o bé saltar. La mobilitat i organicitat de les figures era fonamental perquè el públic cregués que estaven dotades de sentiments i ment pròpia. "El que tractem d'aconseguir és que tot respongui a la interpretació, i que les faccions del rostre simplement la realcin", manifesta el supervisor d'animació. Woody, el vaquer protagonista, posa de manifest aquesta voluntat: va ser el personatge més complex de tots, amb 723 controls de moviment -212 dels quals estaven a la cara -. L'elevat nombre de controls que tenia a la boca, 58, fa justícia a la llarga feina de sincronització entre les veus dels actors i els personatges: cada 8 segons de pel·lícula necessitava una setmana als estudis de gravació, i és que cada frase del guió era repetida, de mitjana, 17 vegades. Després d'això, els animadors prosseguirien a fer la versió definitiva del film afegint mapes de color, il·luminació, ombres, textures, reflexos i efectes visuals basats en els dibuixos fets a mà pel director artístic i el departament d'art reproduint l'ambient, objectes i dibuixos de cada escena. La post-producció de so va ser realitzada per Skywalker Sound, on es van mesclar els efectes sonors amb la música.
300 processadors i 800.000 hores van ser necessitats per renderitzar un film de 77 minuts, i és que la complexitat de les imatges va suposar que cada fotograma requerís entre dues i quinze hores de render.

Després d'un llarg episodi d'estires i arronses entre Pixar i Disney (havien acordat co-produir el film), que va ordenar rescriure el guió i donar un nou enfocament als personatges un cop aquests ja estaven animats i locutats, la pel·lícula va il·luminar les pantalles el 19 de Novembre de 1995.

Tal com el seu nom indica, ens trobem davant d'una història simpàtica, vital i absolutament fresca sobre joguines. El vaquer Woody és la preferida d'Andy. Quan aquest compleix nou anys, però, arriben relleus. Buzz Lightyear, un ninot espacial, aviat es converteix en el preferit del nen i Woody comença a quedar desplaçat en segon pla. Les modernes capacitats de Buzz enlluernen Andy i fan que arraconi el vaquer, que en lloc de parlar, disparar raigs làser o desplegar ales espacials, tan sols és capaç de dir "Las manos bien altas, hacia el cielo" o "Eres mi ayudante favorito" quan se li estira un fil de darrere l'esquena.
Amb una brillant trama plena de ritme i enginy en la creació de diàlegs i situacions, la pel·lícula incorpora una forta càrrega moral -característica intrínseca dels films Disney- però sota una mirada totalment actual -a diferència de la visió més encarcarada de la productora de Mickey Mouse-. La dicotomia clàssic-modern, l'amistat, la gelosia, la redempció o l'acceptació d'un mateix, amb virtuts i a la vegada limitacions, són alguns dels assumptes temàtics que aborda aquest imaginatiu film.
I per si la qualitat gràfica, precisió tècnica i riquesa narrativa no fos poca, el llargmetratge incorpora referències d'anteriors films tant coneguts com En busca del Arca Perdida, Frankenstein o de la pròpia productora Disney, fent que el públic adult també pugui sentir-s'hi atret.

Pixar, amb la creació de Toy Story, no va fer només una pel·lícula; va fer història. Va obrir una etapa que apunta cap a un extens horitzó, i és que el futur del cinema d'animació queda més que sentenciat pel protagonista galàctic d'aquest film pioner: "To the infinity and beyond".