Els programes que generen aquests mons s'anomenen de "vida artificial". La seva intenció és simular un ecosistema, incloses les seves lleis d'evolució i d'adaptació a la supervivència. 

La versió més elemental d'aquests programes va ser inventada pel matemàtic  hongarès John Von Newmann just quan van aparèixer els primers ordinadors. L'  "autòmat cel·lular" de Von Newmann, que com es deia aquell programa, va quedar  aparcat durant anys, fins que la capacitat gràfica i la potència dels ordinadors van ser les adequades per desenvolupar els seus principis. 

En els programes actuals de Vida Artificial les criatures "vivents" tenen formes  geomètriques o bé de formigues, peixos, conills... en alguns casos fins i tot  deambulant en entorns amb aigua, flors i arbres. Però, a banda de la seva aplicació  espectacular, el verdaderament interessant d'aquests programes és la seva abstracció  de certa lògica de la vida. 

La lògica de la vida, aquest comportament misteriosament organitzat de moltes  unitats individuals, apareix en multitud de fenòmens de la pròpia vida, com  un patró de conducta que es reprodueix indefinidament. Així per exemple, el  moviment de les dunes en un desert, el desenvolupament d'un anticicló, el vol d'una bandada d'aus, i altres menys naturals com la borsa de valors i els embussos en una autopista, tots són fenòmens que, en un sentit, evolucionen en  el temps tal com ho fan els éssers vius. 

Una característica exclusiva dels éssers vius, que les simulacions de la Vida  Artificial incorporen, és la seva capacitat per reproduir-se i autoorganitzar-se, el que  els permet construir estructures molt complicades a partir d'elements molt  simples. La pròpia vida, a l'origen primigeni, segueix aquest patró: les primeres  manifestacions de vida van aparèixer entre molècules de proteïnes molt simples. La vida és doncs un ingent resultat de la cooperació; es diria fins i tot que és una cosa que  pot esperar-se de tot conjunt d'elements que s'organitzen entre si. 

La vida és l'exemple més eloqüent de la complexitat emergint des de la simplicitat. Per això la Vida Artificial es relaciona amb la denominada Ciència de la  Complexitat, dedicada a l'estudi dels sistemes complexos. 

Un sistema complex és un sistema de moltes variables interrelacionades el  comportament del qual és imprevisible o molt costós de reproduir. Complex no  vol dir enorme o monumental, sinó imprevisible i atzarós. El sistema solar,  per exemple, no és un sistema complex perquè, afortunadament per a tots,  obeeix a una llei perfectament estable i previsible, la llei de la gravitació.  Succeeix que aquesta llei és de tipus lineal, en canvi els sistemes complexos obeeixen a  lleis no lineals. 

Les ciències naturals s'han basat al llarg de gairebé tota la seva història en models  de tipus lineal, entre altres raons perquè són models amb equacions que es poden  resoldre's a mà. Actualment els ordinadors permeten la resolució d'equacions no lineals, d'aquí el desenvolupament de les Ciències de la Complexitat i la  possibilitat d'indagar en fenòmens no lineals. En aquest sentit, l'ordinador és  per a la ment el que el microscopi és per als ulls: permet veure allò aparentment  invisible.

Un sistema no lineal es caracteritza per ser molt sensible a les condicions inicials  amb les que comença a evolucionar; qualsevol variació en aquestes condicions  inicials, per minúscula que sigui, influeix en la seva evolució fins al punt que, amb  el temps, pot fer-li perdre la seva estabilitat i conduir-lo a un estat caòtic. El  clima d'una regió, per exemple, és un sistema típicament complex al que pot arribar a afectar-li l'aletejar d'una gavina. 

Mentre és relativament fàcil simular el sistema solar (d'aquí els planetaris),  en canvi l'única simulació vàlida per al clima d'una regió seria la seva sencera  reproducció, lo qual a més a més d'impossible no té sentit. Això els succeeix a tots  els sistemes complexos, d'allà la dificultat del seu estudi.

La Complexitat estudia també els sistemes dits selectius, que són sistemes  que obeeixen a lleis de selecció natural com les ideades per Darwin. Són  sistemes selectius, per exemple, el cervell d'un mamífer, el seu sistema  immunològic i, per descomptat, l'evolució de la seva espècie. Des d'un punt de vista lògic, aquests tres sistemes es diferencien únicament per les escales de temps emprades: el cervell selecciona les idees i rebutja les invàlides en qüestió de  mil·lisegons, mentre el sistema immunològic selecciona i expulsa els cossos estranys en dies; el sistema evolutiu, per la seva part, elimina als inadaptats al mitjà en milers d'anys. El gran avantatge de l'ordinador és que permet comprimir  els temps de qualsevol experiència; en el cas de la Vida Artificial els eons (milers de milions d'anys) es redueixen a minuts. 

Un altre element que els programes de Vida Artificial inclouen és la interrelació que  existeix entre els seus components elementals. El cervell és un cas exemplar en aquest aspecte; les neurones estan enllaçades entre si en una espessa xarxa en la que cap neurona té autoritat sobre una altra; això permet processar la informació  de manera paral·lela, en lloc de seqüencial i jerarquitzada, que és una manera  molt més fràgil i vulnerable. La Vida Artificial simula i estudia aquest tipus de xarxes, anomenades neuronals.

La primera conferència mundial sobre Vida Artificial, que va tenir lloc el 1989, s'anunciava com dedicada a "la síntesi i la simulació de sistemes vivents".  Dir-ne a això "vida" indueix a l'equívoc, perquè el que simula la Vida Artificial no és  la vida sinó només certa lògica de la vida. Però a banda de l'exageració del nom, la Vida Artificial i altres ciències afins obren una sèrie d'investigacions interdisciplinàries que van molt més enllà dels videojocs i que  contribueixen al coneixement de la vida i dels col·lectius que evolucionen com  ella. 

POSTDATA

Ciències com la Vida Artificial, al costat d'altres com ara la Intel·ligència Artificial i l'Enginyeria Genètica, permeten preveure la nostra convivència amb éssers amb nervis de  silicona i d'aparença viva i fins i tot intel·ligent. Aquesta perspectiva il·lustra el terriblement antiga que queda la idea de l'home "com a mesura de totes les  coses". 

Primer va ser la ciència de l'astronomia al desplaçar la Terra del centre de l'univers i col·locar-la en un racó d'una galàxia, sense cap firmament en el que  recolzar-se. 

Després va ser la teoria de l'evolució, la mateixa que inspira la Vida  Artificial, que mostra com en lloc de fills de déus som fills de primats així  com néts de llangardaixos, peixos i fins a de bacteris. 

Per acabar de fer pols  la nostra autoestima, ara sabem que algun dia existiran criatures artificials a  les que caldrà saludar d'alguna manera. No som res.