Com a mitjà d'evasió per excel·lència, el cinema ha recorregut a les catàstrofes en la construcció de l'espectacle total. Les "disaster movies" (pel·lícules de catàstrofes) han abastat tot tipus de fenòmens. Terratrèmols (Earthquake, 1974), tempestes (The Perfect Storm, 2000) o tornados (Twister, 1996), formen part de la llista de motius que han donat peu a nombrosos films de catàstrofes, carregats d'acció i aventura però sovint tractats des d'una òptica dramàtica. Tant per la seva raresa com per la seva espectacularitat, un dels fenòmens que més fascinació provoca al gran públic és el volcà.

Una de les primeres pel·lícules articulades al voltant de la figura del volcà va ser The Last Days of Pompeii (1935), estrenada en plena crisi econòmica als Estats Units. Per la seva capacitat evasiva, el film va comptar amb un èxit notable de públic. Dirigida per Ernest B. Shoedsack (King Kong, 1933), la cinta oferia terror i emocions sense precedents a través d'una òptica melodramàtica al més pur estil de Hollywood.

De producció italiana, Stromboli (1950) va causar un gran impacte, aquest cop no tant per l'espectacularitat de les imatges (reals) del volcà, sinó per l'escàndol que suposà l'adúltera relació amorosa entre Ingrid Bergman i Roberto Rossellini, actriu i director del film. Si bé el volcà té un pes important en el desenvolupament dramàtic de la història, la pel·lícula no pretén ser en cap cas un mer entreteniment.

Nou anys més tard, Amèrica estrenava Journey to the Center of the Earth (1959), una adaptació de l'obra de Jules Verne dirigida per Henry Levin. La pel·lícula, que ja no tenia les dosis melodramàtiques dels films anteriors, comptava amb nombrosos efectes visuals que reproduïen volcans en erupció. Si bé encara amb grans deficiències, el film constitueix una de les primeres aproximacions cinematogràfiques a la composició de la lava. Tals deficiències rauen en l'escassa espessor d'una lava encara massa líquida. S'observa la presència de fum per simular l'escalfor del material, però encara no se n'aconsegueix captar la incandescència.

Amb el precedent de Journey to the Center of the Earth, el 1961 s'estrena The Devil at 4 O'Clock, protagonitzada per Frank Sinatra i Spencer Tracy. Dirigida per Mervyn LeRoy, la pel·lícula no mostra la lava des de la proximitat amb què ho fa l'esmentat film anterior i en canvi ofereix imatges molt més llunyanes del volcà.

Krakatoa - East of Java (1969), de Bernard L. Kowalski, reproduïa l'explosió del volcà de l'illa Krakatoa que tingué lloc el 1833 i que provocà una gran ona assassina. Malgrat la seva nominació als millors efectes especials, aquests presenten problemes importants pel que fa a l'escala del volcà. Rodada mitjançant una maqueta, el núvol de fum és en conseqüència massa unitari, provocant en l'espectador un efecte estrany. D'altra banda, el volcà de la pel·lícula desprèn un irreal fum de color vermell, accentuat pel technicolor del moment.

El 1975, Disney distribueix The Island at the Top of the World, basada en la novel·la "The Lost Ones" d'Ian Cameron. La pel·lícula, dirigida per Robert Stevenson, constitueix un punt i a part en el tractament visual dels volcans al cinema. És especialment rellevant el fet que la lava produeix una sensació real d'incandescència. Aquesta il·lusió s'obté a través d'un reflex de lluminositat al voltant del material, molt més espès que en casos anteriors i d'un color més proper al daurat.

La producció de pel·lícules amb volcans pateix una davallada important la dècada dels 80, i no és fins a mitjans dels 90 que trobem títols rellevants en aquest sentit. El 1997 i amb pocs mesos de diferència es van estrenar dues pel·lícules amb un volcà com a eix central. La primera va ser Dante's Peak, dirigida per Roger Donaldson, i constitueix un avenç tècnic revolucionari. Un dels aspectes més brillants d'aquest avenç és un núvol de cendra que devasta boscos sencers en pocs segons. La segona pel·lícula de 1997 va ser Volcano, dirigida per Mick Jackson i considerada pitjor que l'anterior, si bé incorpora avenços igualment espectaculars. En aquest cas, es percep una millora substancial en el camp de la lava. Al film, un riu de lava devora el centre de la ciutat de Los Angeles. En ambdós casos, la millora tècnica es deu a la incorporació de la tecnologia digital.

Recentment, s'ha estrenat Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith (2005), de George Lucas, que compta amb una espectacular seqüència en un suposat planeta format a base de volcans en constant erupció. El seu procés de creació resulta tan complex com interessant, ja que combina mètodes tradicionals amb tecnologia digital puntera.

Per a la seqüència al planeta de lava, l'empresa d'efectes visuals ILM (Industrial Light and Magic) va construir una maqueta. Aquesta decisió a priori sorprenent es deu al fet que la lava és un element molt difícil de crear per mitjà d'un ordinador. A través d'una maqueta, la lava pot il·luminar-se i controlar-se amb gran facilitat i realisme. La maqueta va ser construïda sobre una base mòbil que s'inclinava en funció de la rapidesa amb què es volia desplaçar la lava. Si bé el més natural hauria estat moure la lava amb lentitud, els responsables van veure que era molt més emocionant un desplaçament ràpid.

Per tal de crear la lava es va utilitzar methacel, un additiu alimentari. Aquest material va ser colorejat i il·luminat per sota per tal de crear la base brillant del riu sobre la premissa que la lava emet llum. En aquest sentit, la il·luminació plantejava una necessitat que calia resoldre. Sobre la base de la maqueta, algunes construccions i els propis actors s'havien d'afegir digitalment. Per aconseguir una integració perfecta entre els diversos elements de la seqüència, i com que la lava no té la mateixa densitat a tot arreu, la llum reflectida (recreada digitalment damunt dels elements afegits) s'havia de desplaçar suaument perquè fes la sensació que fluïa.

Aquesta interacció entre elements "reals" i digitals es fa més palesa amb les explosions verticals de lava. Per obtenir el màxim realisme en aquest sentit, part de l'equip es va traslladar a Itàlia per tal de filmar-hi l'erupció de l'Etna. Per a poder captar les explosions en la seva màxima extensió i en la millor qualitat possible, es va inclinar la càmera 90 graus. Un cop escanejades les imatges, se'n va extreure la lava i el fum per mitjà de màscares i es van combinar amb entorns majoritàriament creats per ordinador.

És evident que per dotar l'entorn del màxim realisme possible, són necessaris altres elements a part de la lava. Un element clau és el vapor de l'aire o fum, que magnifica l'escala del decorat i que es compon amb diferents capes, algunes filmades ja sobre la pròpia maqueta. A part d'això, cal afegir altres elements creats digitalment com bombolles de lava que esclatin, espurnes, brases, cendra plovent sobre el decorat i altres elements secundaris.

Construir un volcà és un procediment extremadament complex, compost per elements molt diversos a través de tècniques igualment diverses. La incorporació de la tecnologia digital ha significat un gran avenç tant en el realisme com en l'espectacularitat de les imatges. Malgrat aquest avenç, però, l'estranyesa de la lava fa que, encara avui, requereixi un tractament cinematogràfic tradicional.