Toy Story 2 Los juguetes vuelven a la carga (1999) és la segona part de la primera pel·lícula generada totalment per ordinador: Toy Story, dirigida per John Lasseter l'any 1995.

Si la primera pel·lícula tracta l'arribada temuda i no gaire satisfactòria d'un nou ésser tecnològicament superior a les altres joguines a l'habitació de l'Andy, aquesta vegada l'equip de Lasseter ha creat un llargmetratge on l'amistat, el joc en equip, l'acció i la comèdia són presents fins el final.
En Woody, el xèrif protector dels ciutadans de l'habitació, surt al rescat d'una joguina vella que ha acabat en un rastell organitzat per la mare de l'Andy. Però en un moment de descuit, un col·leccionista de joguines anomenat Al, l'agafa i se l'enduu. Amb l'Al descobrirà que ell era el protagonista d'una sèrie televisiva de gran èxit dels anys 50 i que el motiu pel qual ha estat robat, és per acabar la col·lecció de tots els personatges i viatjar fins a un museu al Japó. Un equip encapçalat pel Buzz Lightyear i format pel Hamm, el Mr. Potatoe, en Rex i molts més surten al seu rescat.

Un dels elements imprescindibles en tot film d'animació i que enriqueixen de bon grat les animacions realitzades per l'equip tècnic són els actors que donen veu als personatges. Entre ells compta la presència de Tom Hanks com a Woody, Tim Allen com a Buzz Lightyear o Joan Cussak en el paper de Jessie, la cowgirl.

Amb Toy Story 2 el director també va comptar amb un gran equip de professionals de l'animació per a donar vida als personatges de la primera pel·lícula com Woody, Buzz Lightyear, Mr. Potatoe, Rex, Hamm, l'Andy i nous fitxatges com Jessie, la Ms. Potatoe o l'equip de rescat de les Barbies.

John Lasseter, considerat per molts el nou Walt Disney, ha aplicat tots els coneixements adquirits en els estudis de Disney i Industrial Light and Magic de George Lucas per a fundar la que podríem considerar la primera empresa animadora de Hollywood en l'actualitat: Pixar. En ella, a més de dirigir nombrosos curts d'animació va iniciar els projectes de Toy Story, per la qual va guanyar un Òscar a millor pel·lícula d'animació, Bichos, Toy Story 2, Cars i molts més llargmetratges característics per la gran bellesa i naturalitat digital del 3-D.

La pel·lícula va comptar amb un gran equip de fotografia encapçalat per Sharon Calahan, que es responsabilitzava de la il·luminació, o en Brad West, que es va encarregar de supervisar la creació dels milers shaders que conformen la pel·lícula. Els shaders són uns programes d'ordinador que descriuen l'aparença de les superfícies generades digitalment pel que fa al color, la textura i els reflexos.

Crear un llargmetratge d'animació implica disposar d'uns elements inicials i primaris que van adquirent forma i van evolucionant. Els dibuixants fan un primer model dels diferents personatges que apareixeran en el film i després aquests són generats digitalment amb unes formes, volums i textures. Posteriorment aquests personatges se situen en un lloc concret, es generen les animacions pertinents, se'ls dota d'una il·luminació realista i molt poc a poc, es col·loquen les càmeres en el set i es graven les animacions tall per tall. Posteriorment, té lloc un procés de renderització que amb la qualitat, els moviments, les textures i il·luminació d'aquest film el procés pot arribar a durar de 6 a 90 hores per fotograma.

Una vegada renderitzades les escenes escollides, a postproducció, s'escullen les escenes i es munta (David Ian Salter y Lee Unkrich) per a donar sentit a la història, en aquest cas guionada per Andrew Stanton i Rita Hsiao.
Després d'aquest breu repàs sobre la producció d'un film en 3D s'entén que per a la creació de Toy Story 2 hagin necessitat el treball de més de 250 artistes, animadors i tècnics dels quals 90 eren directors tècnics i 60 animadors.

Com els actors, cadascun dels personatges protagonistes de Toy Story 2 tenen un caràcter que incideix en la manera de moure's, les seves expressions facials, la manera com interactuen amb el medi i els altres personatges,... És per això que per a animar els personatges de la segona part, Lasseter va comptar amb els mateixos animadors de Toy Story. Uns animadors que després de quatre anys han adquirit una agilitat i una tècnica que els ha permès generar uns moviments molt més subtils i realistes que s'assimilen més als de l'ésser humà.

A diferència de l'animació digital, en què el director d'animació acostuma a especialitzar a cadascú dels animadors en un personatge, els animadors de Toy Story 2 han estat més polivalents, s'han creat unes animacions a partir del treball de diferents professionals. Però tot i així continuava havent-hi un treball individual força centrat en els personatges principals. Així doncs, Brown va ser un dels principals animadors de Buzz. Un personatge que interpreta uns canvis de moviments amb cops, energètic, però alhora camina amb certa subtilitat. Un altre animador anomenat Kyle va preferir encarregar-se de l'animació d'en Woody precisament pel seu caràcter més àgil, flotant que manté al llarg del film.

Un nou personatge de molta importància en el film és Al McWhiggin, el col·leccionista de joguines que segresta en Woody. Aquest personatge, segons animadors de Pixar, va ser un dels més difícils d'animar precisament per la seva lentitud en els moviments. Una tècnica que van emprar per a moure'l va ser passar a càmera lenta cadascun dels passos que realitzava per a perfeccionar-lo.

Però animar a un personatge no només significa moure'l en un espai, sinó aplicar-li els tics i manies característics i sobretot la seva expressió facial que, juntament amb la veu, acabarà de definir el personatge en sí. Un gran exercici que va permetre la perfecció facial dels personatges de Toy Story 2 va ser el curt anomenat Geri's Game. En aquesta animació es va donar especial interès al moviment dels músculs de la cara, les expressions generades no només per les celles sinó també per la brillantor dels ulls i el moviment facial. Aquesta és una de les grans característiques d'Al McWhiggin.
Cada personatge té uns tics i característiques que fa que l'animació sigui al 100% personalitzada, minuciosa, perfeccionista. Fins a tal punt que podríem dir que cada un implica un mètode d'animació peculiar i propi.

Un altre aspecte que mereix consideració especial és la creació de l'espai virtual on transcorre l'acció. Com hem comentat anteriorment, construir una animació implica la disposició de diversos elements en un escenari. Dins d'aquest escenari és també on es col·loquen les càmeres i les fonts de llum, tot de manera digital i virtual. Per a la realització d'aquest film es van necessitar la creació de 18 platós i uns 1200 jocs de maquetes diferents. Aquestes maquetes inicialment són espais virtuals buits on es van col·locant els diferents elements 3D creats digitalment, l'atrezzo, la decoració, els edificis, altres personatges,... Entre els espais més elaborats trobem la creació del centre de la ciutat que compte amb més de deu carrers; l'interior del magatzem de joguines de l'Al ple de joguines; el seu pis que parteix de l'estil Art Deco i el laberíntic interior de la zona d'equipatges de l'aeroport.

Finalment, és interessant comentar algunes de les innovacions, que gràcies a les noves tecnologies, han permès que Toy Story 2 sigui una animació formalment més rica i precisa.

En primer lloc, trobem l'animació dels personatges. Es va construir un equip encarregat única i exclusivament a la millora del moviment de les persones humanes, per tal que fos el més realista possible.

Els avenços en la creació de la pell i dels cabells van ajudar a que els personatges fossin més humans, tot i que la direcció artística i l'estil de la pel·lícula segueixi apostant per una versió més caricaturitzada de la realitat. El cap de directors tècnics Mitch Prater, va ser l'encarregat de generar les ombres de la pell humana i per aconseguir-ho, l'equip de dibuixants va haver de crear més de 10.000 imatges que definissin les característiques de la pell reunint més de 17 Gigabits de dades.

Una altra novetat és la creació dels cabells. Buster, el gos de l'Andy, té més de quatre milions de cabells, amb la conseqüent dificultat a l'hora d'il·luminar i recrear les ombres. També notem notables millores en la textura dels teixits del vestuari en els primers plans.

Aquestes són les principals millores pel que fa a la qualitat de la imatge, però també hem trobat millores formals i en la tipologia de plans. Toy Story compte amb gran part del film amb fons plans, mentre que aquesta segona part ha apostat per la profunditat de camp i grans moviments de càmeres. Això ha permès enriquir el dinamisme de la pel·lícula, el ritme i l'acció.

Toy Story 2 va ser encarregat com un seqüela de la primera per a ser distribuïda directament en format VHS. L'excel·lent treball dirigit per Lasseter en el guió, la gran qualitat de les imatges, la virtualitat, l'espai, la interpretació i interacció entre els personatges i el gran món generat a partir dels ordinadors, va fascinar de tal manera a Disney que no va poder negar-se a que aquesta segona part fos considerada una pel·lícula en majúscules per a ser estrenada a la gran pantalla.