Final Fantasy és la saga de videojocs més llarga de l'història després de Super Mario i The Legend of Zelda. Es tracta d'una sèrie de RPG (rol playing game, el que ve a significar joc de rol) que ha triomfat des de la primera entrega el 1986 fins als nostres dies guanyant una quantitat increïble de fans pel camí.

Final Fantasy és produït per l'empresa japonesa Square Enix (originalment es tractava de l'empresa Squaresoft, Square Enix és el nom adoptat després de la fusió de les dues productores: Squaresoft i Enix).

Com a curiositat, dir que el nom Final Fantasy va ser escollit pel dissenyador Hironobu Sakaguchi perquè Squaresoft estava al llindar de la ruïna i el nou joc RPG inspirat en Dragon Quest en que estava treballant havia de ser l'últim projecte de l'empresa. Per sorpresa de tothom, el joc va tenir tant d'èxit que la productora es va recuperar i el que havia de ser la Fantasia Final va convertir-se en la primera de la llarga saga.

El mite sintètic

Final Fantasy són una sèrie d'aventures que no tenen res a veure les unes amb les altres a nivell narratiu i de personatges, però que comparteixen elements comuns, com el gènere fantàstic i algunes característiques pròpies dels mons FF que s'analitzaran més endavant.

Pel que es refereix a l'argument, en general les primeres aventures són de caire griàlic, la recerca d'un objecte mític que ha de salvar el món dels plans d'un malvat. Es tracta d'històries èpiques molt senzilles amb herois al capdavant. En general els personatges parteixen de tòpics i resulten força plans o senzillament no es desenvolupa una personalitat més enllà de l'estètica del personatge. Aquesta idea és portada a l'extrem en entregues com FF I i F II, en que es podria dir que el propi jugador tria la personalitat del personatge a l'escollir-li una feina (jobs: cavaller blanc, cavaller negre, mag, lladre, sanador, erudit...) que defineix les seves capacitats a l'hora de la batalla.

La trama griàlica es manté fins al FF V, però a partir d'aquí el relat comença a complicar-se. Un exemple clau és el Final Fantasy VII, on la narració es densifica d'una manera mai vista fins al moment en un videojoc. Arribes a viure la mateixa escena del passat desencadenant de tots els conflictes en boca de tres personatges diferents, els testimonis que la van viure. Cadascun afegeix un matís vital a l'anterior versió que fa capgirar l'argument de l'història i els motius que mouen els personatges. Per acabar d'embolicar-ho, finalment es planteja una quarta versió del record des del punt de vista d'un personatge que ningú recordava que havia estat allà en aquell moment. Tot per posar en dubte la condició d'heroi del protagonista, que acaba sent un mer secundari dels fets odisseics que van succeir anys enrere.

A partir d'aquest moment, els següents protagonistes dels FF VIII, XIX i X seguiran la tradició de l'heroi èpic però sempre afegint moments de dubte, de qüestionar els motius que fan seguir endavant el personatge, sobretot degut a l'origen poc heroic d'aquest. D'aquesta manera, descobrim al llarg de la saga que l'Squall es converteix en un heroi per por a la por, que Zidan (Yitán en la versió espanyola) no és més que una titella creada per substituir el malvat de l'història, que Tidus és un somni, un record de boira destinat a l'oblit que no pertany al món pel que està lluitant.

En el cas dels FF X2 i el FF XI es podria parlar d'un cert retrocés en aquest sentit, d'un retorn al tòpic en un intent de deixar l'història en segon terme. Sembla que el FF XII vol recuperar els personatges amb una certa complexitat, però no s'apropa als seus antecessors de l'època daurada.

Una de les principals característiques de la saga FF és que crea mitologia a partir de mitologia. Pren personatges, trames, filosofia, objectes, estètica i un mar d'elements de totes les cultures imaginables. Es podria parlar d'un resultat de la globalització, el que passa quan totes les històries conegudes s'ajunten per crear un nou univers de fantasia.

La idea d'espiritualitat multicultural, es reflexa clarament en les invocacions, déus pagans que ajuden els protagonistes en la batalla. Tot seguit es proposen tres invocacions que apareixen reiteradament en els FF per exemplificar la mescla de formes i orígens:

Bahamut: Ésser que prové de la mitologia àrab. Originalment era un peix gegantí amb cara d'elefant que suportava la terra a les seves espatlles. A la saga Final Fantasy pren la forma d'un drac. Acostuma a ser una de les invocacions més difícils d'aconseguir i de les més poderoses. Tot i ser un personatge d'arrels aquàtiques, Squarsoft li atorga el poder del foc. Altres personatges mitològics àrabs com Ifrit també prenen el foc com a element característic.

Odin: Un dels déus principals de la mitologia nòrdica. Se l'associa amb la saviesa, la guerra i la mort. FF manté l'aspecte de guerrer víking que cavalca en el seu Sleipnir, un cavall de vuit potes que permet viatjar d'un punt a l'altre de l'horitzó tant ràpid com el vent (de fet, les vuit potes simbolitzen els 8 vents que bufen des dels seus respectius punts cardinals). Molts altres jocs de rol han utilitzat aquesta figura nòrdica en els seus entramats com Odin Shpere o Valkirie Profiles.

Shiva: Deessa hindú de la mort i la destrucció, la tercera persona del trimurti formada per Brahma, déu creador, i Vishnú, Déu de la conservació. En els jocs, Shiva pren la forma d'una bella dona de gel. Congela l'enemic i el destrossa a l'esquerdar-lo. Possiblement s'ha escollit l'element aigua/gel per aquest personatge pel color blau de la pell de Shiva en les seves representacions pictòriques índies.

En l'univers FF, la realitat transcendent pren una gran importància. Allà on apareix la màgia, les creences dels personatges en donen una explicació o una altra. D'aquesta forma cadascun esdevé defensor d'una filosofia de vida o d'una religió. Alguns elements místics destacats podrien ser la llegenda de les races perdudes dels invocadors al FF IX o els ancianos al FF VII, éssers amb el poder d'invocar els déus o els esperits de la terra. En el cas del FF X, el jugador de Blitz Wakka explica que el destructor Shin és una venjança divina que castiga els homes per haver construït les màquines, que eliminen l'esforç i el sacrifici en el treball. En canvi per Rikku, una Al Bhed (raça humana especialitzada en la "tecnologia prohibida"), les màquines són l'única esperança de derrotar el dimoni Shin.

L'alquímia i les bruixes també són un referent constant en la saga. La figura del mag apareix pràcticament en tots els títols.

En tots els jocs predomina la idea dels elements naturals lligats a la màgia. La terra concedeix poder als seus defensors. En aquest sentit es podria parlar d'un transfons ecologista. No es pot oblidar que la saga prové d'un país on l'espiritualitat va molt lligada a la natura, com tampoc que el medi ambient és un tema d'actualitat de molta envergadura.
En els primers títols l'objectiu és salvar la terra obtenint el poder dels quatre elements que ja la Grècia antiga havia classificat com a foc, aire, aigua i terra.

En FF de l'època daurada el paper de la terra (Gaia, Spira...) acaba prenent un rol vital en la trama. Per exemple, al principi del FF VII el protagonista forma part d'una banda terrorista anomenada Avalancha que es dedica a destruir reactors d'energia Mako, centrals que xuclen l'energia vital del planeta per transformar-la en electricitat, i tot allò que signifiqui una amenaça per la terra. En aquest cas, el poder dels protagonistes també prové de la terra, ja que les matèries (accessoris imprescindibles perquè atorguen màgia, invocacions i habilitats increïbles) no són més que matèria mako cristal·litzada.

La tecnologia del rei

El primer títol de la saga es va llençar el 1986 per la Nintendo Famicom (Nintendo Entertainment System). Es tractava d'un joc en cartutx amb gràfics de 8 bits. Més endavant es va refer per la WonderSwan, la Playstation i la Game Boy Advance. Les seqüeles FF II i FF III utilitzaven la mateixa tecnologia que en la primera entrega.

En el cas dels tres següents jocs, van sortir per la nova Super Famicom. El disseny bàsic era molt similar al de les altres entregues, però els efectes de so i els gràfics eren de major qualitat aprofitant els 16 bits de la Super Famicom.

El 1997 es va produir el llançament del famós FF VII. Per qüestions de contracte Squaresoft va decidir apostar per la Playstation enlloc de per la Nintendo 64, el que va suposar uns canvis d'última hora en el final del joc (per exemple, es va suprimir la mítica batalla Sephirot vs Cloud i Aeris) i abandonar el cartutx per donar pas al CD. També va sortir al mercat la versió per PC.

Tant els personatges com els fons es van crear en 3D per primera vegada. Una altra gran innovació va suposar l'incorporació de seqüències animades en moments clau de l'història. Aquestes animacions (full motion video) es caracteritzen per barrejar el vídeo convencional amb els models dels personatges generats per ordinador. Tot plegat va suposar realitzar l'entrega del joc en 3 CDs per qüestions de memòria.

Pel que fa al sistema de batalla, esdevé un canvi substancial el fet de passar a controlar 3 personatges enlloc de 4 com havia estat fins al moment. El sistema de tria de feines (jobs) per escollir les habilitats de cada personatges també queda oblidat.

En el cas del FF VIII, es va seguir la línia encetada pel seu antecessor, però amb una estètica més realista i amb unes animacions molt més pretensioses. En algunes ocasions s'utilitzava el vídeo convencional de fons amb els personatges 3D en una capa superior perquè el jugador pogués controlar-los mentre es desenvolupava una escena d'acció. Finalment es van necessitar 4 CDs per emmagatzemar tota l'aventura.

El FF IX va recuperar l'estètica més infantil i rodona dels personatges desproporcionats que s'havia utilitzat en les primeres entregues. Tot i així, els gràfics van seguir millorant i oferint una gran quantitat d'espais i d'animacions al ritme de Melodies of Live en 4 CDs molt ben aprofitats.

A nivell de jugabilitat en la batalla, es tornen a controlar quatre personatges com en els casos originals i es recupera l'idea dels jobs però sense que el jugador pugui escollir quin personatge aprèn quina habilitat, sinó que ja estan predeterminats. Com es pot deduir, el FF IX es tracta en gran mesura d'un homenatge als primers FF.

El FF X apareix per la PlayStation 2 en 128 bits, uns gràfics espectaculars. Els personatges van tornar a prendre un caràcter més realista aprofitant les possibilitats de la nova consola. Es deixa d'utilitzar el vídeo pre-renderitzat per renderitzar les seqüències en temps real. La capacitat del DVD va permetre incloure tota l'aventura en un sol DVD, a més d'incorporar els diàlegs dels personatges doblats per actors. Per primera vegada els fans van sentir les veus dels protagonistes fantàstics.

El FF X-2 es tracta d'una segona part força insípida que utilitza exactament la mateixa estètica i tecnologia que en el cas anterior.

El FF XI Wings of the Goddess per la Xbox 360 és una entrega que s'allunya molt de la resta. Es tracta d'un joc online sense argument on els jugadors lluiten contra els homes bèstia en un món fantàstic. Comparat amb la resta va passar bastant desapercebut.

Per a la PlayStation 2 també va sortir el FF XII el 2006. S'utilitzen menys polígons que en el FF X per invertir més en il·luminació i textura. Aquest avanç permet alliberar la càmera, fins ara molt estàtica. Pel que respecta a la batalla, s'innova al no separar la pantalla del mapa del món i la pantalla de batalla. El personatge va caminant i es va trobant els monstres pel camí, que ja veu de lluny, en el mateix paisatge. Aquesta forma de combat s'aproxima bastant al Final Fantasy Tactics i als jocs de plataformes.

A banda dels FF "numerats" s'han creat molts spin-off per a Nintendo Gamecube, Nintendo DS, PSP i Wii.

Definitivament, tot i els anys que fa que els personatges i les aventures del FF ronden per les pantalles de milers de fans, la Fantasia Final encara no acaba: El 3 de juny d'aquest any 2009 s'ha presentat el nou FF XIII, aquesta vegada per la X-Box de Microsoft. Esperem que compleixi les expectatives i recuperi l'esperit dels FF de l'època daurada. Bon joc!