Sobre una plataforma marítima perduda entre la boira, un excèntric científic envelleix prematurament a causa de la carència d'una dimensió essencial: la facultat de somniar. Per aquest motiu, segresta els nens de la ciutat amb el propòsit de robar-lis els somnis.

A l'altre costat de la boira, a la ciutat portuària, es troba One, una força de la naturalesa, ingenu però terriblement valent, que busca a Denre, el seu germà petit desaparegut.

En la seva recerca coneixerà a una orfe que l'ajudarà amb el seu propòsit. Tot això amb uns personatges de lo més estrambòtics i sinistres i en un ambient tètric i tenebrós, on la decadència s'apodera de la societat a un ritme vertiginós.

"La ciutat dels nens perduts" és una pel·lícula de Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro de l'any 1995. És una pel·lícula si més no, singular, que parla, entre d'altres coses, de la imaginació perduda dels adults.

Diversos crítics l'han catalogat dins el subgènere conegut com steampunk, que engloba treballs ambientats en un món o una època on el vapor encara s'utilitza com a font d'energia principal i sovint apareixen invents tecnològics ficticis o fora d'època. Així doncs, i en termes més generals, la temàtica de l'obra barreja dos grans gèneres com son la ciència ficció i la fantasia, amb un toc d'aventures pel que suposa la recerca del germà desaparegut.

A mode d'anàlisi de la trama, podríem dir que la pel·lícula transmet sensacions que a primera vista poden semblar poc adequades per a un públic infantil. D'una banda parla de la necessitat dels adults de preservar una part del nens que tenen dins. Representa també la bellesa que pot extreure's d'allò decadent, d'una civilització en declivi; així com la fragilitat de la infància en un entorn de creixent hostilitat. Tot això amb uns cuidadíssims detalls, un humor subtil, una música deliciosa, uns personatges increïbles i una estètica singular.

El co-director i co-guionista de la pel·lícula, Jean-Pierre Jeunet és un conegut cinematògraf francès que va entrar en el món del cinema a finals de la dècada dels 70. Ha realitzat treballs com a director, escriptor i actor entre d'altres.

Gran part de les seves primeres pel·lícules segueixen aquesta línia temàtica retro-futurista abans mencionada. La culminació de la seva obra dins aquesta línia la trobem en "La ciutat dels nens perduts", tot i que la seva carta de presentació dins el panorama cinematogràfic internacional ja l'havia fet amb "Delicatessen" (1991). Amb aquesta pel·lícula es va guanyar el respecte de la crítica i va tenir un èxit entre el públic que va sorprendre als propis directors (Jeunet i Caro). Gràcies a aquest èxit però, els dos directors es van decidir a tirar endavant un projecte que portaven preparant des de feia deu anys. Tot i que els va costar quatre anys més, van poder dur a terme un projecte molt ambiciós que temps després es coneixeria com "La cité des enfants perdus".

La preparació del projecte de la pel·lícula va ser un procés molt llarg degut en part a les altes exigències dels directors en molts aspectes. En ambientació, fotografia, decorats, casting o vestuari entre d'altres. Una de les més importants innovacions va ser en matèria d'efectes especials.

D'aquesta tasca s'encarregava un grup especial d'efectes visuals digitals, que en aquest cas Jeunet i Caro deixarien a càrrec d'un especialista en la matèria: Jean-Christophe Comar, més conegut com Pitof. Així doncs, Pitof com a director del grup d'efectes visuals digitals va haver de dirigir l'equip per acomplir les exigències dels directors.

Per aconseguir-ho, l'equip (format per dissenyadors gràfics, modeladors de 3D, animadors i programadors de software) va dedicar llargues hores de post-producció i va necessitar la creació de nous softwares perquè els efectes especials digitals fossin versemblants dins el context de la pel·lícula. En aquest sentit, cal entendre que els efectes digitals eren especialment costosos ja que s'havien d'integrar amb la imatge real. Així doncs, Pitof i els seus homes havien d'aconseguir quelcom semblant al que James Cameron havia fet anys enrere amb "The Abyss" (1989), la pel·lícula que va obrir una nova perspectiva en matèria d'animació amb la integració del 3D amb imatge real. És evident que en sis anys ja s'havia avançat força en la matèria, tot i així, la dificultat d'integrar la imatge digital en les escenes reals seguia sent elevada. Especialment el fet que la textura i la il·luminació de les imatges en 3D resultessin versemblants dins el context de l'escena i la pel·lícula en general.

Cal destacar que va ser una de les primeres pel·lícules franceses que va emprar recursos digitals. És per aquest motiu que en matèria de tractament d'imatge digital es considera una pel·lícula innovadora per la seva època i pionera dins el panorama de cinema europeu.

Tot i així, els dos premis que va guanyar la pel·lícula no van ser en matèria d'efectes digitals ja que en aquest sentit Estats Units ja havia estat investigant en el camp i exportava material de qualitat des de feia uns anys. Un exemple és que el mateix any de l'estrena de la pel·lícula de Jeunet i Caro, a l'altre punta de món, Pixar, com a gran productora de materials digitals en 3D a Estats Units, presentava el que sens dubte era el seu projecte més ambiciós fins aleshores: el seu primer llargmetratge, que es coneixeria com "Toy Story".

Els únics premis que va guanyar la pel·lícula van ser un premi César (França) per millors decorats i un premi Goleen Reel (Estats Units) per millor edició de so. Cal dir però, que va estar nomenada en molts d'altres festivals de cinema com el de Cannes o els Goya.

Degut a la seva ambientació tètrica, diversos crítics van acusar a Jeunet i Caro de vendre una pel·lícula massa fosca i retorçada que a priori es considerava dins el gènere infantil. Jeunet, en front l'acusació va respondre que "la pel·lícula no és més fosca que Pinotxo o Bambi". Tot i així, des de la seva estrena es va considerar una pel·lícula d'autor dirigida a un públic adult (tant pel seu guió com per la seva ambientació) i allunyada del gènere infantil.

"La ciutat dels nens perduts" es considerava la culminació de l'obra de Jeunet fins a l'estrena d'"Amelie". Això és comprensible considerant tant el nivell artístic com el formal de l'obra. La pel·lícula és el resultat d'un llarg procés que parteix d'un acurat guió fins a una treballada post-producció, passant per una espectacular fotografia, un millor disseny de decorats i vestuari, una preciosa banda sonora i una cuidada direcció artística. Per tots aquests detalls es considera que la pel·lícula és una obra mestra de l'autor i que compta amb uns recursos que la emmarquen com a pel·lícula innovadora a Europa i de les pioneres dels efectes especials en 3D a França.