imatge ampliada
'Dinosaur' (Walt Disney, 2000)
Dinosaures digitals

Els dinosaures sempre han provocat gran fascinació i s'han integrat perfectament a un munt d'imaginaris col·lectius. És per això que el cinema també els ha reservat el seu lloc d'honor. Es diu que els germans grans de les sargantanes i les tortugues ja corrien per les pantalles l'any 1905, a la pel·lícula Prehistoric Man. I com ha passat amb una gran part de la indústria, cent anys després, aquell dinosaure animat a passat a ser un dinosaure digital.

Estem a l'any 2000 i Disney, la factoria familiar de somnis per antonomàsia, es proposa fer un viatge de 65 milions d'anys enrera i alhora un pas endavant. Dinosaur, dirigida per Eric Leighton i Ralph Zondag, és una pel·lícula d'animació fotorealista que barreja la fotografia d'acció en viu (però realçada i retocada digitalment), personatges creats íntegrament per ordinador i els corresponents i encalladors efectes especials.

I què suposa tot això? Temps. Gent. Molt temps. Molta gent. Per una banda, tenim tota les persones dedicades a impulsar tot el tema del fotorealisme. Aquí és on trobem els 48 realitzadors dividits en dos equips que van voltar per mig món durant 18 mesos gravant escenaris reals des de Venezuela fins a Samoa Oriental. I com que l'únic propòsit no era simplement filmar paisatge i fons, sinó recrear allò que veien els dinosaures, es va crear la Dino-cam. Com ja podem pensar al llegir el nom, aquesta càmera simulava la vista subjectiva que podia tenir un d'aquells llangardaixos terribles (traducció literal del llatí). Això, finalment, equival a parlar d'una càmera amb una grua d'uns 21 metres movent-se amunt i avall.

L'exemple més destacat de la feina de tot aquest equip, el trobem en la meravellosa escena inicial on l'ou del protagonista és dut a l'illa dels lèmurs. Comencem l'acció als pantans de Florida, passem per les aigües i esplanades de Venezuela i acabem a la costa australiana. Un cop l'ou ja és a l'illa estem a Hawaii tot i que gairebé tota aquesta es correspon amb l'Arboretum de Los çngeles.

L'altre gran equip és el que es va dedicar específicament a la generació i animació dels personatges. Cal dir que, tot i que hi havia un nombrós grup de paleontòlegs assessorant, Disney es va prendre unes quantes llibertats a l'hora de dissenyar-los però com diu Thomas Schumacher, president de Walt Disney Feature Animation: "Per primera vegada els dinosaures no estan caracteritzats com a monstres; pensen, senten i es protegeixen uns als altres". Tanmateix, després del discurs familiar també afegeix que: "Tècnicament la pel·lícula no s'hauria pogut fer fins ara (any 2000). Sí, s'hagués pogut fer de moltes maneres però res dóna l'espectacular resultat ni integració, personatge a personatge, personatge amb fons i personatge amb ambient, que amb la combinació de gràfics computaritzats, escenaris reals i sofisticats elements d'efectes."

Sí, tota aquesta feina de creació, aquest gran intent d'innovar en el món animat, digital i real està molt bé, sincerament. Ara bé, ja per acabar m'agradaria fer una petita observació. Tot i que parlem d'un producte on la imatge és el més important, no deixa de necessitar una bona història al darrera. I aquí és on els va caure el gran meteorit de gel. Van mirar-s'hi molt en el realisme, s'imitaven músculs de cavall per moure els llangardaixos gegants però també es va imitar la història de En busca del Valle Encantado.

Així doncs la meva única crítica va dirigida a un guió pobríssim que possiblement va fer que aquesta pel·lícula no tingui el lloc al record general on tocaria.


Ona Domènech  (AVD'06)
estampa anterior
4. Cinema : índex d'estampes
estampa següent