1914. Europa es comença a agitar en mans de nacions sense estat i crisis polítiques. Segundo de Chomón té 43 anys, i acaba d'estrenar el seu major èxit, "Cabiria", a Roma, Itàlia. D'aspecte taciturn, fumador incansable, tranquil·litat quasi grisa, Chomón es dóna un temps per respirar i mirar enrere, abans que la guerra esclati i enfonsi el periode d'or del cinema mut italià.

1871. Teruel, Aragó. La familia Chomón, cognom d'origen francès, viu a la ciutat de províncies unes vides anònimes. Poc es sap de l'infantesa de Segundo de Chomón en un país atrassat tecnològica, política i econòmicament. Després d'estudiar l'ensenyament bàsic, Segundo de Chomón treballa en diversos oficis menors abans de desaparèixer de la ciutat, atret pels cants de sirena d'un nou invent, el cinematògraf.

1896-97. Segundo de Chomón passeja pels carrers de París, investiga, entén ràpidament el nou invent dels Lumière, i comparteix la fascinació dels parisins pels efectes i emocions que genera l'imatge en moviment. Entre passejades coneix a una aspirant de cabaret, Julienne Matthieu, que es converteix en la seva parella.

La vida no és fàcil a la capital de França; Julienne té un fill i Segundo de Chomón quasi bé no sobreviu a base de la fotografia.

1897. La guerra esclata entre Espanya i les colònies. Potser per una improbable crida de la pàtria, potser per buscar una major seguretat monetària a l'exèrcit, Segundo de Chomón embarca cap a Cuba com a telègraf.
Retorna a Espanya al acabar la guerra. Poc queda per fer en un pais deprimit pel fracàs bèl·lic. Chomón torna sense dubtar-ho a París, on es retroba amb Julienne, que treballa com a colorista per a George Méliès.

George Méliès. El geni parisí, mimat per públic i una incipient indústria audiovisual, no accepta les suggerències de Segundo de Chomón per a un nou sistema de colorejat. Chomón no es desanima davant d'aquesta negativa, i convenç a la seva dona per viatjar a Barcelona, per obrir un petit taller. La parella es dedica al colorejat i il·luminació de pel·lícules, i la seva feina crida l'atenció de l'empresa Pathé, creixent imperi cinematogràfic francés, que el contracta.

1902. Chomón realitza projectes propis, a més dels encarregats per l'empresa Pathé. Realitza "Xoc de trens". La premisa del film és atractiva per un públic cada cop més àvid de nous efectes: narrar la col·lisió de dos ferrocarrils. Per fer-ho versemblant, Chomón combina sutilment imatges reals i maquetes molt elaborades, i els espectadors es creuen la màgia dels trucatges de la pantalla.

1905. Chomón ha practicat la sobreimpressió d'imatges en una adaptació dels viatges de Gulliver i segueix les seves investigacions amb la imatge i el so, la nova obsessió entorn al cinematògraf. Participa en espectacles modernistes de teatre, i experimenta amb actors amagats darrere una pantalla que posen veu a les imatges projectades.

El trucatge requereix innovacions tècniques, i Chomón introdueix l'ús de la filmació fotograma a fotograma. Controlant el pas del film a través d'una manivel·la, es poden anar movent els objectes per tal de crear un efecte de moviment en objectes inanimats.
En una època de confiança en la màquina, en el progrés i en la mecanització, aquestes animacions fascinen al públic i a l'empresa Pathé, que el reclama a París.

1906. Chomón treballa frenèticament per a la productora francesa, creant films fantasmagòrics i escenes de transformacions com "La casa encantada", film precursor de les transparències (una tècnica que projecta imatges en una pantalla situada darrere dels actors). La seva creativitat s'explota al màxim gràcies a la llibertat que li dóna l'empresa, i al baix cost de la pel·lícula verge.

1908. S'estrena a París "L'hotel elèctric", film on Segundo de Chomón porta al límit la seva experiència en trucatges: filmació fotograma a fotograma, plans zenitals, moviments invertits, encadenats, utilització de catxés, preses en diferents proporcions i sobreimpressions. El film resulta una ruina econòmica, però personatges com Jean Cocteau l'admiren com a precursorsora del surrealisme al cinema.

L'any següent la productora Pathé aconsegueix contractar Méliès, i rescindeix el contracte amb el menys conegut Chomón. El públic comença a cansar-se de les fantasies en una pantalla, i prefereix veure-hi reflexades passions humanes i ànimes atormentades. Chomón ha fet i participat en 150 pel·lícules en quatre anys, però veu que a París ja no hi té futur. Torna a la sucursal de Pathé de Barcelona.

Barcelona. La ciutat ha canviat des de la seva última visita. Revoltes, anarquisme, bandolers... Chomón s'adapta als gustos del seu nou públic i fa una sèrie de cinema populista basat en sarsueles, melodrames, i drames històrics i costumistes com "La filla del guardacostes" (1910), on assaja una tècnica de llum zenital. Comença a anotar la sinopsis argumental i els quadres de les seves pel·lícules en llibres a mode d'inventari personal.

1912. Chomón està cansat de fer una filmografía d'un gènere que no li permet l'experimentació que sempre l'ha apassionat, en un país on no acaba d'arrancar una indústria fílmica, així que accepta la petició de col·laboració dels estudis italians de Giovanni Pastrone.

A Turín es troba uns estudis enormes, amb parets de cristall per poder rodar escenes acuàtiques, platós i tot tipus de càmeres. No s'ho pensa i accepta el generós contracte que li ofereixen, i inicia una nova etapa en una ciutat que s'ha convertit en una nova meca del cinema europeu.

1914. "Cabiria" s'estrena com a proposta colosal entorn l'imperi romà, amb guió de Gabrielle d'Annunzzio. Chomón utilitza el carrello (travelling), llum artificial, sobreimpressions i maquetes que reforcen el toc poètic que té el film. L'èxit del film sobrepassa fronteres i arriba a influir a D.W. Griffith, que projectarà la seva influència en la seva pel·lícula "Intolerància".

Europa explota, i Itàlia entra en guerra. El cinema entra en crisi, i els films nordamericans envaeixen les pantalles del vell continent. Chomón segueix col·laborant amb productores italianes durant la guerra i la postguerra, però el cinema italià mai tornarà a l'esplendor que va conèixer. Chomón veu com de nou, s'ha de despedir d'una etapa i una ciutat.

1926. Trobem a Chomón de nou a París, a la Societé du Film en Coleur Keller-Dorian, investigant de nou les possibilitats del cinema en color. Té 55 anys i una filmografia difícilment superable en extensió i varietat. Col·labora encara en films francesos com "Napoleó" d'Abel Gance, on no hi figura als crèdits, i segueix desplegant les seves habilitats tècniques per recrear espais, fantasies i somnis. El director Benito Perojo el contracta per participar en el que serà el seu últim film, "El negre tenia l'ànima blanca", una fantasia eròtica al servei de l'estrella Concha Piquer.

1929. Les investigacions de la Societé Keller-Dorian entorn al color es posen a prova, i Segundo de Chomón és enviat al Marroc per experimentar amb elles en un documental. Poc se sap sobre què va passar en aquest país, però el viatger aragonès, que havia viscut per i gràcies al cinema, es posa malalt.

Ningú sap quina és l'enfermetat que té, però la situació s'agreuja amb una pulmonia, i mor a París el maig d'aquell any.

Les innovacions de Chomón van ser decisives pel desenvolupament de les tècniques cinematogràfiques. A més de les anteriorment mencionades, va treballar un sistema de cinema en color per bicromia alterna, i desenvolupà un sistema de plantilles i delimitació del color que seria precursor del "PathéColor". Segundo de Chomón, potser pel seu caràcter, potser per inexplicables oblits històrics, és per al gran públic un dels grans desconeguts de la història del cinema.