"Cierto día, estaba fotografiando de manera prosaica en la plaza de la Ópera, cuando un bloqueo del aparato tomavistas que utilizaba al principio - aparato rudimentario en el que la película se atascaba a menudo y se negaba a correr - produjo un efecto inesperado; necesité un minuto para desatascar la película y volver a poner el aparato en marcha. Durante ese minuto, está claro que los transeúntes, los autobuses y los coches habían cambiado de lugar. Al proyectar la cinta, pegada en el punto donde se había roto, observé de pronto que un autobús Madeleine-Bastille se convertía en coche fúnebre y los hombres en mujeres".

Amb aquestes paraules explica Méliès com, degut a un fet accidental com és el bloqueig de la seva càmera, va descobrir com el cinema es podia convertir en un art idoni per simular i representar autèntics móns de fantasia sense límits. I a la vegada, com aquest nou invent, que fins aleshores havia servit per mostrar imatges de la vida quotidiana, podia ser utilitzat per mostrar l'impossible, allò inexistent i, per tant, la pura fantasia.

Aquesta coincidència que va portar a Méliès a l'experimentació de tot tipus de trucatges dins el cinema, es va produir al 1896, un any després que el cineasta assistís a la primera projecció de cinema al Grand Café de París i que es meravellés per aquell nou invent. Les seves primeres gravacions van ser imitant totalment l'estil dels germans Lumière i, per tant, reproduint escenes quotidianes de caire realista.

Al 1897, però, construeix el seu propi estudi, a Montreuil, per tal de crear, a través del cinema, móns imaginaris. L'estudi, que era el primer a nivell europeu (doncs el primer a escala mundial va ser el Black Maria, d'Edison), es va convertir en un autèntic laboratori de màgia amb tota una sèrie d'aparells i sistemes per a l'elaboració de tot tipus de trucatges. En ell, Méliès va experimentar diferents tècniques com les sobreimpressions, les dobles exposicions, les foses, els encadenats o l'utilització de maquetes, que eren totalment innovadores en aquell moment i que el van ajudar a crear els seus universos màgics. També, a Montreuil, Méliès, conjuntament amb els seus treballadors, es va dedicar a colorejar moltes de les seves pel·lícules a mà, fotograma a fotograma.

El propi Méliès descriu de la següent manera l'estudi de Montreuil:
"El edificio es de hierro acristalado. En un extremo se encuentra la cámara y el operador, mientras que en el otro se ha construido un entarimado exactamente igual que el del escenario de un teatro, dividido del mismo modo en trampillas, rieles y escotaduras. (...)El escenario tiene un falso suelo, con un juego de escotillones y trampillas necesarios para hacer aparecer y desaparecer a las divinidades infernales en las féeries, rieles para la salida de los travellings en los cambios de vista, mientras que en el altillo está situada una tramoya con cabrestantes y árganas imprescindibles para las maniobras que requieren mayor esfuerzo (personajes o carros volantes, vuelos oblicuos para los ángeles, las hadas y las nadadoras, etc.)."

Ja ens podem imaginar que els films de Méliès, amb tota la seva màgia, deixaran bocabadat al públic de l'època.

Els primers trucatges de Méliès, per tal de fer veure al públic allò impossible i irreal, consistiran en el que ell anomenarà escenes de transformació. El film L'escamotage d'une dame chez Robert Houdlin, al 1896, és al primer que introdueix un trucatge d'aquest tipus, fent desaparèixer, de sobte, a la protagonista.

I des d'aquest moment fins al 1913, el cineasta va rodar més de 500 films diferents. Alguns exemples destacats són L'homme orchestre, al 1900, en el que s'aconseguia mitjançant la tècnica de sobreimpressió, que el protagonista, interpretat pel propi Méliès, aparegués multiplicat en set músics que tocaven a la vegada diferents instruments. També a L'homme à la t�te de caoutchouc es veu un home que infla el seu cap i després el retorna a la mida normal (l'efecte es va fer mitjançant un travelling apropant-se al cap per tal de fer-lo més gran) o a L'oeuf magique prolifique on Méliès, a través d'una fosa encadenada, es transforma en esquelet.
Un altre exemple destacat el trobem a Le Mélomane al 1903 on el cap de Méliès salta sobre un pentagrama i es mou com si fos les notes musicals.

A més de tots aquests trucatges, que mostren la gran capacitat del cineasta per fer visible allò impossible al món real, Méliès és igualment un expert en el disseny, per les seves pel·lícules, de nous universos i en la simulació de diferents espais. Un bon exemple és un dels seus films més coneguts, Viatge a la lluna on veiem una reproducció de l'espai, o també la pel·lícula Visite sous marine du Maine on es simula el món submarí és través de la filmació des de darrere un aquari.

El nom de la pel·lícula Voyage à travers l'impossible (1904) eludeix, d'alguna manera, a aquesta enorme capacitat del cineasta per submergir a l'espectador en diferents móns màgics, fantàstics i irreals.

A nivell formal, és veritat que Méliès segueix un esquema molt lligat al teatre a l'hora de produir les seves pel·lícules. De fet, aquestes no suposen cap innovació des del punt de vista del llenguatge cinematogràfic doncs no hi ha moviments de càmera i es limiten a un pla general que es manté fix. També, el treball amb els actors segueix molt la línea del teatre i ens trobem, per tant, amb moviments molt exagerats. Però, tot i així, és innegable la gran transcendència i la enorme aportació de Méliès al cine. El seu gran mèrit és el de considerar el cine com a art de la fantasia i el de idear, per tal de crear móns màgics, el cinema de trucatges, rodat de forma artificial, en estudi i utilitzant tot tipus de mètodes per aconseguir efectes impossibles de trobar en el món real. En aquest sentit, hem de considerar el cineasta com a un pioner.

Així, Méliès es contraposa a l'estil realista i quasi documentalista dels Lumière i inaugura, d'alguna manera, la gran divisió que existeix en tota la historia del cinema, entre el cinema documental i realista i el cinema de trucatges i efectes especials.

Bibliografia

- GUBERN, Román: Historia del cine. Ed. Lumen, BCN, 2000
- SANCHEZ NORIEGA, José Luis: Historia del cine. Teoría y géneros cinematográficos, fotografia y televisión. Ed. Alianza, Madrid, 2002
- Varis autors: Historia general del cine. Vol.1: Orígenes del cine. Ed. Cátedra, Madrid, 1998.