El 28 de desembre de 1895 tenia lloc al Gran Café del Boulevard des Capucines a París, la primera projecció de cinema de la història. Al pati de butaques, sense saber que allò que estaven a punt de veure seria considerat anys després com el setè art, hi havia poc més d'una trentena de persones. Una d'elles era un jove mag de trenta-quatre anys anomenat George Méliès.

Méliès, nascut un 8 de desembre de 1861, era fill d'un empresari del calçat molt conegut a París. Des de petit mostrà un creixent interès tant pel dibuix com per l'il·lusionisme, que descobreix durant una estança a Anglaterra. La falta de fluïdesa a l'hora de comunicar-se en anglès fa que el jove Meliès es refugiï al teatre "Egiptian Hall", on s'ofereixen funcions de màgia a càrrec del cèlebre il·lusionista Maskelyne. Aquestes funcions el captiven de tal manera que se sent atret pel món de l'espectacle, i decideix que a la tornada a París ingressarà a l'Escola de Belles Arts. Però el seu somni no es compleix degut a l'oposició familiar, que l'acaba duent a participar en el negoci del calçat. A la fàbrica familiar s'encarrega de la reparació i del perfeccionament de la maquinària, fet que l'ajuda a adquirir habilitats mecàniques que posteriorment li seran de gran utilitat.

Quan el seu pare es retira Méliès decideix no seguir amb l'empresa familiar i canviar de rumb. Amb els diners que obté de la venta de l'empresa compra el teatre "Robert Houdin", on realitzarà espectacles d'il·lusionisme en els quals tant els decorats, com els trucs i la maquinària són obra del propi Méliès.

Quan el 28 de desembre de 1895 assisteix convidat pels germans Lumière a la primera representació del Cinematògraf, queda fascinat per aquest nou invent. De fet, és tant l'interès que aquest desperta en Méliès que en acabar la projecció pretén comprar-lo als germans Lumière. Aquests s'hi neguen, ja que creuen que l'aparell no té cap tipus de valor ni de futur, i no volen estafar al jove mag. Davant de la negativa, Méliès decideix comprar un aparell semblant anomenat "biscopi", de Robert W. Pauls, que adaptarà per a que sigui capaç d'enregistrar i projectar. Tot i això, finalment acaba inventant el seu propi projector, el Kinetògraf.

Inicialment les pel·lícules que Méliès projectava al seu teatre eren aquelles realitzades per Edison o pels mateixos germans Lumière. Però ell, possiblement cansat de la falta d'espectacle que oferien les gravacions existents, decideix començar a enregistrar els seus propis films. I és en aquest punt on Méliès passa a ser un nom propi dins la història del cinema. Mentre que les pel·lícules dels Lumière, potser perquè no confiaven en el seu invent, no eren res més que gravacions de fets anecdòtics o quotidians, de caire gairebé documental, Méliès creu en la possibilitat d'anar més enllà. Es planteja la idea de crear ficcions mitjançant la càmera, de filmar històries imaginàries i fantasioses, més encaminades al món de l'il·lusionisme que sempre li havia interessat i que era el tipus de pel·lícules que ell podia projectar al seu teatre. Aquesta voluntat de crear ficció fa que se'l consideri un dels pares del cinema. Cal destacar també el fet que ell va ser el primer en incorporar al cinema un seguit de personatges típics de la literatura o de la cultura fantàstica popular, com ara dimonis, àngels, fades, sirenes, vampirs... i és que Méliès trobava en el món irreal la llibertat a l'hora de crear espectacles visuals. De fet, la incorporació d'elements onírics i fantasiosos ens podrien portar a parlar de Méliès com un surrealista "avant la letre".

Però els avenços de Méliès van més enllà, i pel que realment se'l recorda és per ser el descobridor dels efectes especials en el cinema. Al contrari del que es podria pensar d'una persona tan interessada per l'il·lusionisme, el fet de crear il·lusions òptiques dins el cinema no va ser res que el propi Méliès busqués, sinó més bé un error o problema tècnic que va patir mentre enregistrava imatges de la Plaça de l'ñpera. La càmera es va encallar, i tot i aquest contratemps Méliès va seguir enregistrant. Quan més tard va projectar la pel·lícula, va veure com sense més ni més alguns dels objectes que sortien a les imatges canviaven, es transformaven. Això es devia a que durant el temps en que la cinta va estar encallada dins la càmera, el moviment al carrer que Meliès gravava es va seguir produint. La càmera només va enregistrar allò que hi havia al carrer abans i després de l'aturada, però durant la projecció, i gràcies a la continuïtat del cinema, la parada no era visible. Tant sols es veia com els objectes que sortien al pla es transformaven sense més ni més en uns altres: el vehicle que passava just al moment en que la càmera es va parar va quedar substituït per un cotxe fúnebre que passava just al moment en que la càmera va seguir funcionant, les dones es transformaven en homes, i així amb un llarg seguit d'elements. D'aquesta manera, i per casualitat, Méliès va presenciar (i alhora crear) el primer efecte especial de la història del cinema, fet que el va encoratjar encara més per seguir experimentant amb totes les possibilitats que el cinematògraf li oferia. La seva contribució en aquest camp va ser extensa i força espectacular per aquella època, ja que cal tenir en compte que feia molt pocs anys que s'havia creat el propi cinema. A Méliès, a més de la tècnica de la substitució que ja hem explicat, se li atribueixen entre altres descobriments la utilització de la tècnica de l'exposició múltiple del negatiu, la fosa a negre i des de negre, o la tècnica stop-motion, tan utilitzada avui en dia. Tots aquest descobriments els posarà en pràctica al llarg de la seva extensa filmografia. De fet, Méliès era un cineasta molt prolífic. Entre 1896, que es quan comença la seva aventura cinematogràfica, i 1912, roda més de quatre-centes pel·lícules. El ritme accelerat de producció el porta a crear la seva pròpia productora (Star Films) i a construir un estudi de cinema, que serà el segon en la història després del mític Black Maria.

La primera pel·lícula on es podia veure el truc de la substitució va ser projectada al teatre Robert Houdin, del qual cal recordar que ell era propietari, com si d'un truc il·lusori més es tractés. En aquesta pel·lícula, anomenada Desaparició, apareix un mag (interpretat pel propi Méliès) que converteix a una noia en un esquelet, i després la reconverteix de nou a la seva forma natural. El públic, no cal dir-ho, va quedar fascinat.

Méliès descobreix que el cine ens permet veure l'impossible, i ho fa d'una manera tant revolucionària que alguns dels seus trucs no han pogut ser igualats fins fa pocs anys, amb l'arribada de les noves tecnologies. Amb ell, la màgia va entrar a formar part del cinema, ampliant les funcions que aquest tenia fins al moment i apostant per la seva vessant lúdica. En les seves pel·lícules tot era possible, des d'aparicions divines fins a viatges a una lluna amb cara i ulls, homes que volen, caps que s'inflen fins explotar, caps que es separen dels seus cossos, etc. Amb el seu cinema el món oníric, i qualsevol cosa no real, es va poder plasmar en una pantalla, convertint-se així en el primer cineasta de la història en realitzar pel·lícules de ciència ficció.

Méliès fa pel·lícules per crear espectacle, ja que segons ell el seu principal objectiu era divertir al públic que anava al seu teatre. És per això que l'obra de Méliès no té una línia argumental clara, ja que el que ell pretén és jugar amb la innovació de les imatges, jugant amb les noves opcions que el cinema li oferia i seguint l'objectiu de fer poesia a través de les imatges per tal d'agradar al públic.

Però malgrat la seva extensa i valuosa aportació al món cinematogràfic, el seu negoci va entrar en una fase de declivi sense remei. Méliès no tenia ànima d'empresari, sinó que buscava divertir a la gent, i això va fer que gastés grans sumes de diners en les seves produccions que després no va recuperar. La competència cada cop era més gran, amb un mercat força monopolitzat per Edison als Estats Units i per Charles Pathé a França. Aquests feien pel·lícules molt més barates i que acabaven resultant més rentables. Méliès es negava a associar-se amb les noves grans empreses perquè no volia perdre la seva llibertat creadora, tot i que finalment no va tenir més sortida que afiliar-se amb Pathé, entregant els seus treballs a l'estudi a canvi d'un petit percentatge de l'empresa. A aquest canvi professional s'hi van anar unint un seguit de desgràcies personals com ara la mort de la seva esposa, la demolició del teatre Robert Houdin o la pèrdua de gran nombre de negatius de les seves pel·lícules (destruïts per ell mateix en un atac de ràbia). Tots aquests factors, juntament amb l'arribada de la Primera Guerra Mundial, va provocar que la carrera del considerat en aquell moment el millor cineasta del món entrés en un declivi sense fi.

Méliès va abandonar Pathé i va viure en el més pur oblit fins que anys més tard va ser trobat venent llaminadures i joguines en un petit quiosc de l'estació de Montparnasse. Léon Druhot, editor del Ciné Journal, el va trobar i el va treure de l'anonimat, donant-lo a conèixer de nou arreu del món com el pioner del setè art. Arran d'aquests fets se li va concedir la Legió d'Honor, i l'any 1932 la Societat Cinematogràfica li atorgà l'estada vitalícia en el Castell d' Orly. Però Méliès ja tenia gairebé 75 anys i malgrat els reconeixements estava gairebé arruïnat.

Finalment va morir el 21 de gener de 1938 a causa d'un càncer que va acabar ràpidament amb la seva vida, i va ser enterrat al cementiri Pére Lachaise de París.