Els efectes especials són aquells artificis que s'utilitzen en diferents mitjans audiovisuals per generar imatges o altres sensacions que no es poden aconseguir a través de medis normals, amb l'objectiu de donar aparença de realitat a certes escenes. Aquests també s'utilitzen quan la generació normal o natural d'un efecte concret és massa cara o perillosa, per exemple una explosió. D'altre banda, la utilització d'aquests efectes també pot considerar-se a l'hora de millorar determinats elements durant la post-producció d'una obra audiovisual a través de la inclusió, extracció o millora d'objectes dins d'una escena.

Actualment els efectes especials constitueixen una activitat especialitzada dins la indústria del cinema, nodrint-se de la ciència i el desenvolupant dels avanços tecnològics, però aquests van començar a existir poc després del naixement del cinema.

A principis del segle XX el cinema es va convertir en una de les atraccions més grans a nivell popular. Tot va començar el 28 de desembre de 1895, a París, amb la projecció de la primera pel·lícula dels germans Lumière. A partir de llavors, el món va quedar fascinat amb aquesta gran invenció i això va suposar el principi del desenvolupament d'una de les indústries més poderoses de tots els temps.

Geroges Meliés va ser sens dubte un dels grans precursors del cinema actual. Per ell el cinema era una fàbrica de somnis a partir de la qual es podia transmetre una il·lusió creant un ambient real o fantàstic. Per aconseguir-ho, escriptors, poetes i productors, van aprofitar recursos tècnics i científics com a mitjà per transmetre un missatge. El secret consistia en utilitzar imatges per explicar una història, però, sobretot, en envoltar l'espectador en la il·lusió de que quelcom era real quan no ho era. Amb aquest propòsit, comencen a sorgir diverses tècniques que permetien crear aquesta 'màgia' amb més efectivitat. Inicialment els van anomenar 'trucs', però, més tard, van rebre el nom d'efectes especials.

Un altre personatge a destacar dels inicis del cinema és Segundo de Chomón, que va guanyar popularitat i reconeixement gràcies als seus efectes especials, sobretot els orientats a la creació d'autòmates, és a dir, d'objectes que es movien sols.

A mesura que els efectes especials es van anar desenvolupant el seu ús es va fer cada cop més comú. És així com, durant els anys vuitanta, els productors comencen a experimentar amb efectes digitals i el cinema deixa de ser tan industrial per esdevenir més digital.

Una de les primeres produccions creades a partir de la utilització de gràfics creats amb una computadora va ser la pel·lícula El jove Sherlock Holmes a la que més tard, l'any 1933, li seguiria King Kong. La tècnica dels efectes digitals va evolucionar a passos agegantats, des de pel·lícules com El planeta prohibit (1956) fins a l'aparició de pel·lícules com 2001 Odissea a l'espai d'Stanley Kubrik, l'any 1968. Ja a la dècada dels setanta, pel·lícules com Encontres a la tercera fase, d'Steven Spielberg o Alien de Riddley Scott, seguien mostrant, a través d'efectes visuals i sonors, la idea d'un futur llunyà més enllà dels límits del planeta terra. Altres exemples serien pel·lícules com La Guerra de les Galàxies, un clàssic de George Lucas de l'any 1977, on els efectes especials ja adquireixen una notable complexitat i desenvolupament i una àmplia aplicació. Aquest podria ser un dels exemples més destacats de la història dels efectes especials, juntament amb pel·lícules com, ET (1982), Terminator (1984) Jurassic Park (1993), Titanic (1997) o The Matrix (1999) les quals han causat un gran impacte entre el públic pels seus efectes digitals de gran qualitat i han suposat un pas més per l'evolució dels efectes especials dins l'era digital mundial.

Existeixen moltes tècniques d'efectes especials de tipus visual, que van des d'efectes tradicionals en sales de teatre, passant per tècniques clàssiques de filmació inventades a principis del segle XX, fins a les tècniques gràfiques de computadores modernes. Les diferents tècniques d'efectes especials van sorgir amb el propòsit de fer desaparèixer la frontera entre la realitat i la fantasia i sovint s'utilitzen diferents tècniques dins d'una mateixa escena per aconseguir l'efecte desitjat.

Amb freqüència els efectes especials són "invisibles", és a dir, que l'audiència no s'adona de que es tracta d'efectes especials. Això s'aconsegueix a través de diverses tècniques que enganyen els nostres sentits, unes tècniques que es creen a partir d'estudis rigorosos i que tenen la seva base en fenòmens científics. Podem classificar els efectes especials en dos grans tipus: els efectes òptics i els efectes digitals.

Els efectes òptics contemplen principalment dues varietats: les transparències i les maquetes. La tècnica de les transparències consisteix en rodar a uns actors en estudi però creant la impressió de que no s'hi troben en aquest. Un exemple típic seria el de simular que uns personatges estan conduint un cotxe pel carrer. Pel que fa a les maquetes és una tècnica que consisteix en dissenyar i construir determinats elements de decorat a escala no real perquè mitjançant un efecte òptic semblin reals per l'espectador. D'aquesta manera aquestes maquetes poden ser manipulades amb més facilitat i en molts casos la utilització d'aquestes també pot suposar un abaratiment de costos.

Els efectes digitals, sobretot actualment, són molts i molt variats. Possiblement, però, la utilització del chroma key o pantalla blava, la creació d'éssers per ordenador, el morfing i el CGI (Computer Generated Image), són les tècniques més estandarditzades i utilitzades. El chromakey consisteix en rodar separadament un fons i un personatge, aquest rodat sobre una superfície de color uniforme, normalment blau. Posteriorment s'elimina el color blau i queda un personatge sobre un espai transparent que s'omplirà amb la placa de fons. La creació d'éssers per ordenador consta de tres fases que, explicades d'una manera senzilla, consisteixen en la modulació d'un ésser, l'exploració d'aquest amb escàner per atorgar-li tridimensionalitat, i finalment el desenvolupament dels moviments, fotograma a fotograma, amb la paleta gràfica, afegint-li les característiques físiques necessàries per a que els moviments siguin més versemblants. Finalment el morfing consisteix en possibilitar la metamorfosis d'un element corpori a un altre en continuïtat espacial-temporal i el CGI són totes aquelles imatges que es creen per ordenador i imatges reals que són retocades per ordenador.

Per a la realització dels efectes digitals es necessiten diferents elements tecnològics importants. En primer lloc trobem el hardware, on destaca l'escàner, l'estació de treball i la registradora. L'escàner és fonamental perquè amb ell digitalitzem les imatges pel seu posterior tractament. Les estacions de treball són ordenadors especialitzats en el tractament d'imatges. La registradora, que té un funcionament invers al de l'escàner, converteix les imatges digitalitzades en fotogrames d'una pel·lícula negativa. En segon lloc trobem el software on destaquen el software 3D, compositors, chromakeyers i paletes gràfiques. El software és molt important perquè gràcies a ell podem crear efectes especials. Consta de paquets d'animació que consisteixen en un o varis mòduls amb els que es pot modular, animar i donar aparença real a un objecte.

En definitiva, els efectes especials són un concepte inseparable del cinema, doncs el propi cinema avança en gran part gràcies a l'avanç dels efectes especials i entre ells existeix una relació simbiòtica irrompible.